Publicitat
Publicitat

Crítica

Crònica de la ciutat podrida

Després de la incursió a l'aventura de les Missions Pedagògiques que fou ' Todo lo que se llevó el diablo', Pérez Andújar torna al barri al seu darrer llibre, 'Paseos con mi madre'

En una època mítica, al voltant de Barcelona hi van néixer uns amuntegaments de ciment que alguns anomenarien la perifèria , d'altres els blocs , i -durant un temps, ara ja no- el cinturó roig , no pas pel color dels blocs, sinó pel comunisme. En aquests blocs posteriorment s'hi amuntegaria la gent, una gent a qui els digueren immigrants i que tingueren l'amabilitat de comprar els pisos de ciment aigualit i alumini podrit d'aquests blocs i d'aportar la seva suor per engrandir una pàtria que ja era dels mateixos que ara l'han tornat a recuperar.

Amb els anys, de la sordidesa dels descampats i les rates es passà a la dignitat dels barris actuals, no sense lluita, no sense organització, no sense el que en una època mítica se'n deia consciència política . Però així i tot, els fills d'aquells immigrants només tenien una idea al cap: fugir del barri, sortir de la perifèria i potser conquerir un lloc a la terra mítica de la ciutat de Barcelona. Alguns ho aconseguiren; d'altres quedaren pel camí amb una xeringa clavada a la vena.

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) en va sortir i ens ho conta. El 2007 ens va oferir una evocació proustiana de la seva infantesa a Sant Adrià de Besòs a Los príncipes valientes (Tusquets), una novel·la lírica d'escriptura exquisida. En el seu primer llibre de ficció trobava la sintonia perfecta entre el relat del descobriment de la passió per la lectura -una lectura que no era solament llegir- i l'evocació d'un món del qual extreia bellesa gràcies a la seva immensa màgia verbal. Després de la incursió a l'aventura de les Missions Pedagògiques que fou Todo lo que se llevó el diablo (Tusquets, 2010), Pérez Andújar torna al barri al seu darrer llibre. Però s'ha fet gran. Ara és un adolescent que estudia a la universitat, que acaba la carrera i entra a treballar al Pryca de Sant Adrià, que fa vaga i segresta autobusos per reivindicar un millor transport públic per al barri, que llegeix compulsivament i escolta les músiques que ens feren feliços als 70 i 80, que aprèn sociologia anant en autobús, caminant perquè caminar -diu- és la democràcia directa, observant la piràmide sociològica de la Barcelona de les elits, les famílies i la multitud.

Als quinze textos que componen Paseos con mi madre -alguns apareguts a El País , i que aquí s'editen ampliats, transformats o tal qual-, Pérez Andújar canvia la lírica de Los príncipes valientes per l'èpica d'un combat que no és polític, sinó vital. Amb un estil que fusiona la mirada de Marsé, l'enginy d'Umbral i l'esperit juganer de Gómez de la Serna, ens proposa un retrat de l'artista adolescent amb una operació insòlita avui en dia: la reivindicació d'unes arrels -encarnades en la veu de la mare i la jaqueta de pell que és la pròpia pell del pare- que fan olor de terra bruta i àcid sulfúric, de riu pudent i claveguera embussada, de barris que, de ser lletjos, han acabat heretant la bellesa desapareguda de la Barcelona que els botiguers han llogat als turistes. Ho fa amb l'esperit de Baudelaire i amb el de l'escriptor social que sap matisar el ressentiment amb la poesia, perquè la poesia és, com deia Philip Larkin, bellesa i veritat, i ningú com ell per ajuntar ambdues coses en aquest llibre que es presenta com a crònica però que amaga una novel·la d'iniciació que acaba amb la rebel·lió del que no vol formar part del passat ni tampoc del futur.

I aquí el teniu, en aquest present, aconseguint quelcom que molt pocs saben fer avui en dia: emocionar-se i emocionar.

Més continguts de