Entre la lectura i la vida, Emili Teixidor va triar-les totes dues. I encara hi va afegir l'escriptura. Va començar escrivint per als nois i noies. En realitat, va conservar tota la vida l'entusiasme encomanadís dels bons mestres, aquella mescla explosiva d'ingenuïtat i inconformisme, la creença que des de baix, amb la suma de molts granets de sorra, es poden canviar les coses. L'Emili va contribuir a canviar-ne unes quantes, de coses: a normalitzar i dignificar la literatura infantil, a potenciar la lectura a les escoles, a donar més presència als llibres als mitjans de comunicació... Però sobretot la seva obra per a adults haurà estat decisiva per ajudar-nos a donar ànima a la memòria col·lectiva sobre la postguerra.

Les novel·les Retrat d'un assassí d'ocells , El llibre de les mosques , Pa negre i Els convidats conformen un ric mosaic construït a partir dels records d'infantesa i passat pel sedàs de la ficció. Teixidor va saber teixir, pàgina a pàgina, llibre a llibre, l'atmosfera quotidiana de la Catalunya dels vençuts, un país gris, resignat, fet de contradictoris exilis interiors, compadit de si mateix i tanmateix capaç de recomençar. "Crec que aquesta guerra ens ha transformat com a poble. Ara ens coneixem massa i podem fer-nos mal molt millor", podem llegir a la carta final d' El llibre de les mosques . "La gran majoria de la gent va assumir la derrota amb resignació", em deia fa un parell d'anys, asseguts en un bar de Sarrià, arran de la publicació de la seva última novel·la, Els convidats . Bé, en realitat no és l'última: n'haurà deixat unes quantes d'inacabades als calaixos. Potser un dia sortiran. L'Emili escrivia molt. Suposo que l'aforisme fusterià li escau bé: "Morir deu ser deixar d'escriure".

Però tornem a la postguerra. És des de la consciència de formar part d'un país derrotat però terriblement viu que hem d'entendre l'Emili que es tancava a escriure i que alhora mantenia un compromís cívic, educatiu i mediàtic permanent, bonhomiós, optimista. Com recordo aquells davantals a la primera pàgina del Brusi catalanitzat! I el dia -ell ja convivia amb el càncer- que vam pujar en cotxe al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, convidats pel Carles Duarte i el Jordi Llavina. Com sempre, va ficar-se la gent a la butxaca. A la tornada, mentre l'Emili xerrava, ho vaig veure clar: ell era un vençut guanyador.