L’escriptor i periodista Jordi Cervera manté, a la col·lecció Mitilene, un catàleg impecable, i només cal repassar-lo, sense fer esment específic de les grans figures literàries que hi van deixant empremta, per confirmar que està contribuint amb qualitat a l’edició de la poesia en català, publicant novetats de Susanna Rafart, Antoni Clapés i Màrius Sampere, i recuperant l’obra de Marta Pessarrodona, Joan Perucho i Agustí Bartra, entre d’altres.

Jordi Valls no necessita presentació en la societat literària contemporània del país. Ja ho va afirmar en el seu moment Ernest Farrés: “No ens enganyem: tot poeta aspira a ser algú altre, a ultrapassar els seus propis límits eremítics, a esdevenir immortal pel camí de l’escriptura literària, una transsubstanciació centrífuga que queda singularment ressaltada en la tasca creativa del nostre poeta des dels seus inicis”. Valls pertany als territoris que podríem situar a prop de Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i T.S. Eliot. Ara bé, en l’últim recull, que presentem avui (la paraula poemari l’obviem, ara recordo que al malaguanyat Carles Miralles li recordava la paraula armari, i em sembla que no volia mots guardats a l’armari), parlem de L’illa misteriosa, que un jurat competent va premiar amb el premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2014. En aquest llibre, dèiem, s’hi filtra l’ombra potser d’un Philip Larkin.

Valls ha anat adoptant, amb els anys, un to més aspre i més esmolat. Vegem poemes com De tu a tu, en què els personatges del poema “han perdut la joguina dels bons temps”, o el gran Certesa -amb ressons també de Joan Margarit−, amb aquell final inapel·lable: “on hauré de recordar-te / que som batecs diferents”. Un vers del mig sembla, però, mancat d’unes comes: “Res, però, no uneix tant”, on l’adversativa quedava nua. Un altre exemple seria Mostra d’amor, o el memorable Pessebre : “Has confós la farina amb la neu [...]” O, encara, el poema Caravana : “[...] amb el dit la podries esborrar dels ulls [...]”. L’anècdota elevada a categoria de problemàtica moral irresoluble. Valls explora també altres regions de la poesia, assaja una sextina amb El bou i la llebre, i també una sèrie de sonets ben escandits on destaca El mar interior. Fa possible, com diu la poeta Maria Antònia Massanet en una ressenya publicada a Núvol, “la vida viable”.