Lillian Gish posa fi al màgic film La nit del caçador, l’únic que va dirigir Charles Laughton, amb una frase mítica: “ They abide and they endure ”. Gish la diu mirant a càmera, amb el carisma que dóna saber-se una llegenda del setè art. I mentre la diu, en un càlid interior, veiem per la finestra com la neu de Nadal cau sobre justos i pecadors en plena Gran Depressió.

La mala traducció d’un final pot destrossar una obra mestra. I ho fa la versió en castellà quan li fa dir “Los niños son firmes, saben aguantar ”, una frase d’anunci de matalassos que hauria induït Gish a tornar al cine mut per no moure-se’n més.

Cal dir, per ser justos, que abide i endure plantegen una dificultat objectiva: tots dos vénen a equivaler a aguantar o resistir. “Aguanten i resisteixen” resulta redundant, i “aguanten i enduren” desconcerta. És un clar exemple que tenir paraules al diccionari serveix de poc si no són prou vives i conegudes.

La pressió conjunta de l’anglès i l’autoajuda està revifant i posant de moda nous termes en aquest camp semàntic. I és lògic que ens preguntem si enriqueixen la llengua o ens permeten, simplement, fer-nos els interessants.

¿Hem d’endurar la resiliència? Anem a pams. Mentre que Llull i Jaume I ja enduraven en el sentit de “suportar privacions (sobretot el dejuni) amb paciència”, resiliència prové d’un anglicisme format sobre el verb llatí resilire (“saltar enrere, rebotar”) que descriu la capacitat d’un material o sistema per recuperarl’estat inicial quan deixa d’estar sotmès a una pressió o pertorbació. L’ús que està de moda estén aquest sentit a la psicologia i es pot definir com la capacitat de recuperar-se d’experiències negatives o traumes.

Endurar -revifat per influència de l’anglès- afegeix paciència al sentit de resistir o aguantar. I resiliència afegeix la idea de cedir i recuperar-se (de tornar al’estat previ a la pressió) a resistència. Un ús sensible a aquestsmatisos mai serà gratuït, però no és fàcil interioritzar-los perquè sigui també pertinent.