Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Esperant l'esperança es perd la vida

Contra la pressa de l'ara i aquí, m'agraden aquestes paraules de David Carabén, líder de Mishima: "Jo ja no vull viure el moment, vull viure tota la vida"

Hi ha llum al final d'un túnel que encara no està ni construït

Segur que hi ha llum al final del túnel. El drama d'aquest món que sembla que s'enfonsi és que el túnel ni tan sols està construït. I si algú sap per on cal començar a foradar, ho dissimula molt bé. O potser ens passa com al Howard Wakefield, el narrador d'un conte d'E. L. Doctorow, que un vespre puja a l'últim vagó d'un tren i resulta que no marxa amb la resta del comboi. "Tots els seients estaven ocupats i de sobte ens vam quedar allà asseguts a les fosques i ens vam mirar els uns als altres buscant alguna explicació mentre la resta del tren desapareixia dins del túnel". El desconcert, sempre que passen coses així, és inevitable. El Howard, després de l'incident del tren, enceta una fugida estranya: sense premeditació però sense poder-ho evitar, s'aparta de la família i del sistema.

Quan dónes forma a una novel·la, explica Doctorow en el prefaci del recull Tot el temps del món (Edicions de 1984), l'acte d'escriure és una exploració: escrius per descobrir què escrius. En canvi, els relats "es presenten sense que ningú no els convidi, més o menys sencers, i t'exigeixen que deixis de banda qualsevol altra cosa i els escriguis abans que s'esfumin com somnis i desapareguin".

Quan un escriptor deixa d'escriure, també deixa d'existir

Flirtegem amb la immoralitat quan escrivim, però també quan fem el canvi d'armaris (guardo els jerseis gruixuts confiant que a l'hivern que ve continuaré viva), quan redecorem la cuina o quan estrenem unes sandàlies amb sola de suro. Ho va dir fa vuit dies Carme Riera: "Els escriptors volem convertir la nostra immanència en transcendència. La literatura és la lluita contra el temps. Mentre escrivim tenim la sensació que encara no morirem. Quan deixem de fer-ho, no sabem ni tan sols si existim". L'irlandès John Banville, en una entrevista a The Sunday Independent , confessa: "John Banville no és ningú. Quan s'aixeca de la taula on escriu, deixa d'existir. Escriure és com somiar: tu no ets ben bé tu mentre somies".

Parlant de somnis, l'entrevistadora li pregunta pel premi Nobel. "No hi ha gent amb la qual puguis anar-te'n al llit per aconseguir-lo i, ni que existís aquesta possibilitat, sóc massa vell per anar-me'n al llit amb ningú. M'encantaria rebre'l, però és una loteria. No el van guanyar Joyce, ni Proust ni Nabokov. Entre els autors sense Nobel hi ha els grans noms de la literatura del segle XX, o sigui que si no el guanyes estàs en molt bona companyia".

El 'carpe diem', la roba interior presentable i l'oblit mutilat

Universitat de Vic. Jornada sobre la comunicació al final de la vida. La majoria d'assistents estan més familiaritzats amb la mort que no pas jo, que sovint m'autoenganyo a l'estil Eduard Punset. Una infermera m'explica que ella ha après que cal viure com si ens haguéssim de morir al cap de poques hores. Ho interpreto com una crida al carpe diem , però no: el que em diu és que hem de tenir-ho tot a punt per si de cas la palmem aquesta tarda. La casa endreçada, els papers personals en ordre, etcètera. És com aquell consell de dur roba interior en bon estat per si tenim un accident.

Surto del congrés vigatà i m'aboca al poemari La mort i la paraula , de Carles Camps Mundó, premi Carles Riba del 2009. "Només l'amnèsia et preparar per morir./ T'has d'arrencar la veu, treure't del cap que vius./ Mutilar-te d'oblit". Havent tastat un càncer, el poeta sí que ens empeny a esprémer l'avui: "Per això us dic ara que viure basta,/ que sobra l'esperança/ -l'ambició, l'afany, el sempre-./ Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos/ que esperant l'esperança es perd la vida:/ la vida en si, la vida viva".

Més continguts de