Raimon Àvila és un d’aquells poetes que, per dir-ho de manera abrupta, “va per lliure”. I no és un judici de valors. La llibertat de moviment i pensament, de sempre, comporta avantatges i inconvenients. S’ignoren els dictats de la moda o dels gustos sectaris, s’escriu i es publica quan ve de gust, però no sempre seràs llegit i, el que és pitjor, sovint seràs mal llegit.

Àvila no és un nouvingut en el món de la literatura: ha publicat dos llibres de versos (un, Barrancs de fut i lud, mereixedor del premi Vicent Andrés Estellés el 1997); un de prosa poètica, Litúrgia del fang ; dues obres de teatre - El mètode i Home perplex -, i dos llibres d’assaig sobre moviment i consciència corporal, amb una visió teòrica de gran abast. I si cito la seva obra assagística (que lliga directament amb la pràctica de la dansa, del treball corporal, i també musical) és perquè em sembla indestriable de la poètica, sempre amb un rerefons filosòfic que té a veure amb una necessitat inveterada de respondre’s a preguntes insondables.

Aquesta darrera baula, La nansa, apunta més aviat cap a l’univers complex de les relacions humanes, de la pròpia percepció i de la de l’altre. És una poesia sense concessions, a la recerca constant d’omplir interrogants on, tanmateix, el jo líric sap d’antuvi que les respostes seran sempre relatives, tot i que no abandonarà mai el viatge. Viatge marcat per una manera de fer, una respiració anava a dir, de forta personalitat. L’estil és sempre d’una gran contenció i concisió, esquitxat d’imatges sorprenents, i forjat amb pensaments de considerable abast psicològic.

Trobar-se (o no)

No en va encapçala el volum una cita del mestre de la Gestalt, Fritz Perls, que fa una defensa del que en podríem dir “la individualitat mal·leable”. Si dos es troben en un moment de la vida, perfecte, i si deixen de trobar-se, també perfecte. Com definir aquest realisme trossejat, entre màgic i prosaic, que es torna a voltes sobrerealisme, i a voltes infrarealisme? És un gran descriptor de paisatges anímics. Tot es mou fins que es queda quiet. El quietisme -i la visió des d’una immobilitat sagrada- sempre és significativament dinàmic: va de nou cap al moviment. Els esclats de saviesa sorgits de la vida quotidiana són espurnes que s’aconsegueixen fregant dues realitats contraposades. Una lectura que cal recomanar fins i tot a aquell públic amb prejudicis cap a la poesia. Poden endur-se una bona sorpresa.