Entre gener del 1850 i febrer del 1854, un Dostoievski d'encara no 30 anys va ser enviat a una colònia penal de la ciutat siberiana d'Omsk. Hi va anar a parar, igual que altres nobles de Sant Petersburg que van rebre el nom de desembristes , acusat de conspirar contra el tsar Nicolau I. Els quatre anys de treballs forçats i de penúries van quedar reflectits a Memòries de la Casa Morta , publicades per entregues el 1862 i més tard convertides en llibre. Es tracta del text més autobiogràfic del geni de les lletres russes i revela de manera transparent com aquells anys li van servir de banc de proves i d'observació de tipus i caràcters de cara a la construcció de les obres mestres que encara havia d'escriure, com Crim i càstig i Els germans Karamàzov .

Els records de l'estada a la presó no són aptes per a lectors primmirats, tot i que poden ser un bon antídot contra els excessos nadalencs. Les condicions higièniques d'una presó a la Sibèria del segle XIX estan al límit de la salubritat tal com l'entenem avui: atacs de xinxes a qualsevol hora, gibrelletes amb orina i excrements que es passen tota la nit dins l'habitació o els debats entre presos sobre les diferències entre ser baquetejat o vergassat són alguns dels obstacles que hem de superar com a lectors benpensants arrepapats al sofà. Però també són portes d'entrada a un món desconegut, el dels pàries condemnats a viure tancats en una fortalesa on, en principi, no hi trobaran cap luxe, però on aprendran com aconseguir tabac, aiguardent o prostitutes. La vida, com sempre, brotant entre escletxes. O entre paraules.

Llegit avui, després d'haver passat per Soljenitsin, Grossman, Shalàmov, Dovlàtov i la resta de literatura concentracionària, les Memòrie s fan un efecte estrany, de déjà-lu , però es tracta de tot el contrari, perquè aquest és el llibre que tots aquests autors tenien al cap mentre miraven de convertir en paraules les experiències traumàtiques. Amb Dostoievski és com si haguéssim trobat el dispositiu que ho va posar tot en marxa, i poguéssim rellegir aquestes obres amb una llum nova: el temps que no passa, la reflexió sobre la dignitat del pres i la humiliació a què el sotmet el vigilant, les borratxeres i les converses sense fi entre els reclusos o l'angoixa del moment d'anar a dormir sabent que no aclucaran l'ull en tota la nit són descrites amb gran profunditat psicològica i una absència total de judici per part del narrador, un Dostoievski molt poc disfressat, que no dubta a interpel·lar el lector per acabar-lo de convèncer de la singularitat i la veracitat (com pot ser tan modern?) del que està explicant. Un episodi ens ha robat el cor: una àliga amb l'ala ferida agonitza durant un mes i mig en un racó del camp, algun presoner l'alimenta, i un dia uns quants l'agafen i surten al terraplè exterior per alliberar-la. L'àliga, un cop s'adona que té camp per córrer, avança com pot, i acaba volant de males maneres. Ni per un instant tomba el cap per mirar enrere. I els presoners se n'adonen, i l'entenen, perquè saben que ha tastat la llibertat de debò. I Dostoievski sap que ha arribat al moll de l'os.

En un conte de Pere Calders titulat L'espiral , un científic és destinat a vigilar, les 24 hores del dia, el botó vermell que ell mateix ha inventat i que pot fer esclatar tot el planeta. Un cop s'ha instal·lat al despatx, es posa tan nerviós que sol·licita que algú el vigili. S'obre una finestra reixada a la paret del despatx i es construeix un annex des d'on un militar no el perdrà de vista. A aquest, però, aviat se li planteja el mateix problema, i un polític és posat a vigilar-lo. I així ad infinitum , fins a crear una estructura en forma d'espiral que ocupa tot el planeta i converteix els habitants en vigilants i vigilats permanents. No explicarem el final del conte, però l'utilitzarem per il·lustrar la impressió que ens ha deixat el llibre, i és que, abocats a la finestra reixada de la paret de la Casa Morta, hi són tots, un rere l'altre, entrellucant la lletra diminuta del gran Dostoievski.