Després de traduir De la brevetat de la vida (1924), De la ira (1924), Consolacions (1925) i Diàlegs a Serè (1926), tots per a la Bernat Metge, Carles Cardó i Sanjoan (1884-1958) va encarregar-se de Lletres a Lucili (1928), un altre dels textos imprescindibles de Sèneca (4 aC-65 dC), representant il·lustre de l'estoïcisme tardà. "Ja sabem que Sèneca no era un muntador de sistemes, ni un enllaminit per la voluptat del pensament ociós -escriu Cardó al pròleg-, ans bé un moralista que amava la direcció concreta dels esperits, i que, per tant, sotmetia la filosofia estoica a aquelles mitigacions exigides per la realitat de la vida moral dels homes, que la feien coincidir inesperadament amb altres escoles ideològicament allunyadíssimes".

Allà on Sèneca se sent més còmode, reconeix Cardó, és amb el gènere epistolar, "pràctic, desencongit, quiti de tot compromís d'altura". Les 124 cartes adreçades a Lucili durant els últims anys de la seva vida -el present volum conté les 52 primeres- donen consells sobre la tria dels amics, el temor de la mort, la fugida necessària de la turba ("El tracte de la multitud és perjudicial"), el coratge del savi, la utilitat del recés i la inconstància dels homes: "Alguns estalvien a casa, però fora s'eixamplen amb tota ostentació, viciosa desigualtat, símptoma d'una ànima vacil·lant, que encara no ha trobat el seu tenor de vida".