Publicitat
Publicitat

Gabi Martínez: "Volia trencar amb la idea de l'aventurer blanc"

A 'Només per a gegants' (Amsterdam / Alfaguara), Gabi Martínez s'ha apropat a la figura de Jordi Magraner, zoòleg que va ser trobat mort a l'Hindu Kush pakistanès l'any 2002 després de més d'una dècada de buscar-hi el ieti (i alguna cosa més)

Des que va debutar amb Solo marroquí l'any 1999 fins ara ha combinat la literatura de viatges amb la ficció. A Només per a gegants l'aproximació al personatge principal és total.

Al llarg d'aquesta dècada, la meva evolució estètica ha estat molt gran. Quan vaig publicar Sudd l'any 2007 ja estava fent una declaració d'intencions. Fins llavors s'havia dit que la meva literatura era d'avantguarda. Després de buscar explicar històries de manera curiosa vaig començar-me a preguntar per què explicava històries i em vaig plantejar escriure un llibre que fos com una d'aquelles pel·lícules d'aventures de dissabte a la tarda. D'aquí va néixer Sudd , Los mares de Wang i Només per a gegants , tres històries estupendes que em vaig proposar explicar d'una manera que tothom pogués entendre. Aquests llibres formen una espècie de trilogia involuntària sobre els viatges, abordats des de tres gèneres diferents: la novel·la, el llibre de viatges i el periodisme literari.

En el cas de Només per a gegants, va ser la primera vegada que acceptava un encàrrec.

Mai no havia fet res així. L'editorial em va proposar que fos el seu Jon Krakauer, escriptor i muntanyenc que escriu sobre les seves peripècies. Si no m'hagués sentit identificat amb la història que em proposaven ho hauria deixat córrer, perquè des de fa temps que sóc conscient que la nostra vida és molt limitada, i que si no pots fer el que t'interessa no val la pena esforçar-s'hi.

El zoòleg Jordi Magraner va deixar-ho tot per marxar a les muntanyes pakistaneses de l'Hindu Kush i investigar la possibilitat de trobar-hi l'home salvatge, l'anomenat i temible ieti.

M'atreia molt la figura de l'aventurer que tenia parts fosques (o fins i tot molt fosques). Magraner em permetia trencar amb la idea de l'aventurer blanc, que tot sovint és vist com algú que es comporta de manera exemplar. La meva voluntat era descriure'l del tot: mostrar la seva cara bona, però també la dolenta.

Una de les primeres reticències que es va trobar va ser la de la família de Magraner.

El meu grau d'implicació i compromís amb el projecte era tan gran que van acabar confiant en mi. Hi he dedicat més de tres anys, al llibre, i vaig acabar posant en perill la meva vida. Va arribar un moment que vaig viatjar fins al Pakistan per posar la làpida a la seva tomba i ho vaig aprofitar per fer algunes entrevistes. Mentre era a l'Hindu Kush vaig començar a percebre que hi havia alguna cosa que no funcionava: Magraner havia estat assassinat perquè empipava, i en aquells moments era jo qui començava a molestar.

El primer viatge de Jordi Magraner a l'Hindu Kush va ser l'any 1987. Va descobrir-hi la petita comunitat pagana dels kalash. A finals dels anys 90, quan feia anys que investigava -i s'havia convertit en una mena de líder de la comunitat-, els talibans van començar a expandir-se i es van convertir en una amenaça per a la comunitat dels kalash.

Jordi Magraner es va demostrar a ell mateix que podia pertànyer a aquell món. Va néixer a la ciutat de Casablanca, va passar tres anys a València -que és d'on venia la seva família- i als sis anys van marxar a la banlieue de Valença. Magraner mai no es va sentir identificat amb l'entorn, i d'adolescent va descobrir que els moments en què se sentia còmode era quan estava en contacte directe amb la natura. Les expedicions al Pakistan li van permetre aquesta comunió, i el lloc on per primera vegada es va sentir com a casa va ser entre els kalash. Va arribar a lluitar pels seus interessos i això li va comportar problemes. En el meu cas, vaig passar-hi pocs dies, a l'Hindu Kush, però després de les últimes entrevistes vaig témer per la meva vida. L'última nit que hi vaig passar vaig dormir amb la porta bloquejada amb un moble i amb una navalla sota el llit.

Fins que no ha publicat el llibre Només per a gegants , pràcticament ningú coneixia l'existència de Jordi Magraner.

Hi havia una voluntat de reivindicar tota aquella gent que fa coses formidables però que està fora de focus: les fites que aconsegueixen de vegades són més importants que les que tothom coneix. Magraner es pot comparar amb molts grans personatges: era el Lawrence de l'Hindu Kush, un home amb un esperit aventurer enorme; era L'home que volia ser rei , de Kipling, perquè sabia que tenia la força i la determinació per arribar a ser algú important, i va aconseguir trobar el seu regne.

També era una mica Doctor Faustus , perquè va canviar la sofisticació d'Occident per un "arcaisme primitiu".

En el món que s'acosta tornarem a valorar l'autenticitat. Estem vivint un canvi de debò, i serà qüestió d'optimitzar recursos, durant els pròxims anys. En el meu cas, jo sempre he viscut amb quatre canyes: el meu objectiu mai no ha estat fer un imperi sinó sobreviure.

Més continguts de