Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

La violència de tot poder, segons Hannah Arendt

György Lukács, pensador avui totalment oblidat o gairebé, en el seu Diari 1910-1911 aconsellava no anar a dormir sense llegir unes pàgines d'un bon pensador. Per situar-nos en una època, recordarem que Joan Fuster parlava de l'Evangeli segons sant Lukacs!

Nascuda el 1906 en un poblet avui part de la ciutat alemanya de Hannover, Hannah Arendt, de família jueva secular, va passar infantesa i adolescència a Königsberg, una ciutat prussiana on havia nascut Kant. Arendt va estudiar en universitats alemanyes que li van permetre tenir dos mestres excepcionals i distints: Martin Heidegger i Karl Jaspers, amb qui es mantindria en contacte durant tota la vida i a desgrat de l'ínclita posició de Heidegger, de qui va ser amant. Fugida de l'Alemanya nazi, va passar pel camp de concentració de Gurs i va aterrar als Estats Units el 1941 (nacionalitzada el 1950). No sabem si els intel·lectuals nord-americans que en aquells anys van dir, amb un cert cinisme, "Gràcies, Hitler!", perquè la flor i nata intel·lectual alemanya anava a parar al seu món cultural, es referien a Arendt, però podria haver estat així.

Ens hem permès aquest excurs biogràfic de Hannah Arendt pensant en els lectors corrents i perquè la present i magnífica edició de Sobre la violència omet, gairebé, tota referència biogràfica d'una pensadora que no va admetre, entrevistada per Günter Grass el 1964, que se la qualifiqués de filòsofa (¿planava l'ombra dels seus dos grans mestres?), ans pensadora política o esmerçada en la teoria política. Una bona lliçó per a mestretites actuals que s'autoqualifiquen de "filòsofs".

Sobre la violència consta de tres parts i estem d'acord amb Fina Birulés -responsable del volum- que Arendt no era una pacifista, ans una pensadora (no tindríem cap inconvenient a considerar-la filòsofa) que, a la dècada dels 60, responia a "l'arsenal que estava emprant el govern nord-americà enfront del moviment que clamava contra la guerra [la del Vietnam]". Molt en síntesi, la primera part és un atac contra la personificació europea de la protesta violenta, Jean-Paul Sartre, a qui més o menys acusa de no saber prou bé Marx! (Naturalment, ella sí que se'l sabia bé.) I la lectura de l'època: l'obra de Frantz Fanon. Una lectura que li permet dir: "El Tercer Món no és una realitat, sinó una ideologia".

La segona part ens porta a Sorel i a pensadors menys coneguts, Bertrand de Jouvenel o Alexander Passerin, per exemple. Un eclecticisme, el d'Arendt, per altra banda, que li permet qüestionar a través de Jouvenel ni més ni menys que la democràcia: "Suposar que el domini de la majoria només funciona en la democràcia és un miratge fantàstic". És la part del llibre en què apareix "La violència pot ser justificada, però mai legitimada", seguidament fa una pinzellada sobre el pacifisme de Gandhi i els seus resultats, que són com un breu manual sobre el colonialisme, i conclou que el poder i la violència són contraris.

La tercera part conté veritables perles que van més enllà de la meditació sobre la violència: "Allà on tots són culpables, ningú no ho és". ¿És la resposta als "semi coupables, semi victimes comme tout le monde" sartrià? Segurament, encara que torni a passar per Sorel i hi incorpori Konrad Lorenz sense oblidar Bergson, per exemple.

En definitiva, una obra impecable, en una edició impecable a càrrec d'una especialista en Arendt, Fina Birulés. Tan sols retrauríem una excessiva intervenció de regust acadèmic en l'obra d'una autora que mai va estalviar les crítiques a The groves of academe (1951), com diu el títol de la novel·la de la seva amiga i marmessora Mary MacCarthy. Esperonats per la seva lectura, ens preguntem: quan tindrem la versió catalana d'Eichmann a Jerusalem, l'obra potser més polèmica d'aquesta pensadora excepcional, o d'Homes en temps d'obscuritat? Ho demanarem als Reis d'Orient.

Més continguts de