Ja és sabut per tothom que les novel·les de Murakami cremen com l'alcohol de grau, i en el cas d' 1Q84 l'escriptor japonès no es resisteix a abocar-hi una bona glopada d'absenta. A principis de febrer, Empúries va publicar en català les dues primeres parts del llibre en una mateixa edició. Des d'aleshores, els lectors famolencs s'impacientaven esperant la tercera entrega com un tigre que fa voltes a la gàbia quan té les dents esmolades. Molts van aprofitar la visita que l'autor va fer a Barcelona al mes de juny, quan la Generalitat li va concedir el Premi Internacional Catalunya, per reclamar el desenllaç. Aquests murakamians ansiosos que des de fa mesos saliven com els gossos de Pàvlov poden començar a posar-se el tovalló a la falda, perquè demà Empúries treu el molt cobejat tercer volum d' 1Q84 .

Fa ben bé 25 anys que Haruki Murakami és al top de vendes de tot el món. Va arribar a la fama el 1986, quan va publicar Tòquio blues . En aquella època s'acostava perillosament a la quarantena i ja havia tingut experiències de tot tipus. Quan era estudiant venia vinils en una botiga, i després de llicenciar-se en literatura i dramatúrgia grega va regentar la barra del seu propi club de jazz, el Peter Cat, situat a la capital japonesa. Des de la publicació de Tòquio blues fins ara han vingut molts altres hits . Però curiosament només ha començat a estovar els seus compatriotes amb aquesta última novel·la, un complicadíssim arabesc que punxa els terrenys de la ciència-ficció més que cap altra de les anteriors. Del pas d' 1Q84 pel Japó es pot entendre que els lectors que encara no s'haguessin doblegat davant la força d'atracció de Murakami aquest cop cauran irremissiblement a les seves urpes.

1Q84 li ha costat a Murakami tres anys de reclusió de despatx, amb les pertinents i merescudes pauses per fer fúting que els fans que hagin llegit De què parlo quan parlo de córrer deuen conèixer bé. El resultat són 1.200 pàgines, repartides en tres llibres, que empenyen cap endavant la resolució d'un seguit d'enigmes tan increïbles com absorbents. Planteja dues històries paral·leles que s'alternen de capítol en capítol. La primera és la de l'Aomame, una assassina que es dedica a venjar dones maltractades i agredides. La novel·la comença quan l'Aomame és dalt d'un taxi, aturada en un embús a l'autopista elevada 246. Mentre escolta la Sinfonietta de Leos Janacek decideix sortir del vehicle i agafar una drecera per arribar a temps a cometre un dels seus crims. Troba una escaleta metàl·lica que baixa pel voral i, sense saber ben bé com, entra en un nou univers.

La segona trama és la del Tengo, un escriptor amb molt de talent que encara no ha sortit de l'anonimat i que es dedica a fer classes de matemàtiques per guanyar-se les garrofes. Un dia el seu editor li demana que reconstrueixi una novel·la que du el títol de Crisàlide d'aire . L'ha escrit una noia de disset anys sense cap mena de pols literari ni estil, però la trama té grapa i podria arribar a convertir-se en un bestseller de medalla. L'encàrrec és aparentment senzill, però el mecanoscrit resulta la clau per obrir la porta d'un món terrorífic, on en Tengo queda atrapat. Amb aquests dos filons alternats, Haruki Murakami arrossega el lector des de la coberta fins a l'última pàgina d'una sola estrebada, i el deixa a mercè del destí en el territori de les forces ocultes fins que li ha espremut tot l'alè.

"Sóc amable, tendre i afectuós, però quan escric se m'acuden coses fortes que em fan sentir malament i de vegades fins i tot passar por". Amb aquestes paraules, Haruki Murakami recollia l'escultura La clau i la lletra , d'Antoni Tàpies, de les mans del president Artur Mas al Palau de la Generalitat. Sempre que algú li demana raons i intenta treure l'entrellat del seu imaginari, Murakami respon amb una candidesa modesta i infantil, diametralment oposada a la seva expressió d'home de més de seixanta anys. Per norma general, en aquests casos mira de fugir d'estudi, i procura excusar-se dient que si escriu aquestes històries tan turmentoses és pels llibres i les pel·lícules que més l'han impressionat. Parla del cinema de Tarantino i Lynch -amb una menció especial per a Twin Peaks -, de l'obra de Kafka o les sèries americanes dels últims temps, des d' Els Soprano fins a Lost . Si la culpa és realment d'aquests productes que l'han anat alimentant, sembla que a 1Q84 les portes del rebost s'han obert de bat a bat.

Murakami no ha pecat mai de reprimit, però fins ara els seus atreviments s'havien limitat al vaivé de personatges enigmàtics. A Tòquio blues hi havia la Naoko, una noia que de tan bonica semblava una estàtua de marbre, sense capacitat de sentir cap mena de plaer sexual. De fet, ni tan sols menstruava. A El meu amor Sputnik era la dona que es quedava amb tot el cabells blancs després de passar una nit penjada dalt d'una roda de fira. A la Crònica de l'ocell que dóna corda al món , les extravagants germanes Kanoo, l'home que baixava al fons d'un pou per trobar serenitat i una dona desapareguda. A After dark ja va començar a destapar la caixa dels trons i ara, a 1Q84 , tots els malsons que fins al moment havia drenat amb sonda s'han descontrolat pels seus escenaris.

A hores d'ara, Murakami ja s'ha guanyat el respecte de tothom. El 2010 va ser un gran any per a la seva literatura, i no només perquè es va convertir en fenomen de vendes entre els seus paisans gràcies al més ambiciós dels seus títols. A més a més, el cineasta vietnamita Anh Hung Tran va dur al cinema Tòquio blues , amb Rinko Kikuchi i Ken'ichi Matsuyama. L'adaptació del gran primer èxit de Murakami va arribar a les nostres pantalles amb gran expectació a finals d'abril. Feia pocs dies que el primer volum d' 1Q84 havia triomfat per Sant Jordi i es va convertir en una opció habitual de lectura als transports públics. A finals de la primavera ja havia agafat pistonada, i els seus seguidors es delien per resoldre les grans incògnites que van quedar penjades. Ara les aventures de l'Aomame i el Tengo -una versió postmoderna dels idil·lis amorosos de Píram i Tisbe, aquest cop separats per una paret inexistent-, tenen una continuació, i l'atzar dirà si alguna vegada arribaran a trobar-se en aquest univers tan recargolat.