Publicitat
Publicitat

Crítica

Besllums de l'humor tràgic

Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d'absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l'univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs

Isaiah Berlin sostenia que, per al racionalisme clàssic, la tragèdia no és inherent a la vida humana, perquè la veritat és sempre una i indisputable. La tragèdia només pot ser fruit de la ignorància o de l'error dels homes. Van ser els romàntics els qui redescobriren la multiplicitat de veritats que configura el món humà i que fa inevitable la tragèdia, tal com ens sembla que l'entengueren els grecs. Al capdavall, el Destí no és la Providència, i la veritat d'Antígona no és la de Creont.

No és estrany que el romàntic siga un període pròdig en figures paradoxals en què aquesta diversitat universal s'encarna en individus. Heinrich von Kleist (1777-1811) n'és un exemple extrem. Solitari, inadaptat, melancòlic, endut alhora per una ànsia quasi patològica d'absolut i per una visió brutalment desencantada de la realitat, Kleist afirma i al mateix temps qüestiona l'univers romàntic, i potser per això resumeix -i alhora sobrepassa- aquest moviment contradictori com ben pocs.

L'obra narrativa de Kleist és breu: dues novel·les curtes, La marquesa d'O i Michael Kohlhaas, i un petit grapat de relats, entre els quals el sarcàstic i aclaparador El terratrèmol de Xile . Els relats de Kleist, com el seu teatre, alternen la comèdia i el drama, i els desenllaços no sempre són funestos, però el lector hi percep tothora una inquietant atmosfera de catàstrofe imminent, que es barreja amb un humor acre i distanciat, com si, en el fons, aquests relats no foren més que il·lustracions de la gran broma pesada de la vida.

El malentès sol ser un dels disparadors de l'acció. L'altre és el xoc de voluntats. En Michael Kohlhaas -novel·la d'una modernitat extraordinària-, el protagonista reclama justícia contra un noble sense cap èxit i decideix prendre-se-la per la seua mà, fins a endinsar-se en una espiral de violència al·lucinant que no sabrà frenar ni l'elector de Brandemburg, ni l'emperador, ni el mateix Martí Luter. Fiat justitia et pereat mundus , sembla la divisa del tossut justicier Kohlhaas, però el món, per molt que acabe compadint la seua dignitat ultratjada, no està disposat a sucumbir per ell. La progressió d'aquest conflicte té el ritme vertiginós d'un malson desbocat. Però la prosa de Kleist sempre és vertiginosa: l'encadenament de causes i efectes funciona com un mecanisme de rellotgeria obsessionant, amb resultats devastadors. No és estrany que les novel·les s'hagen dut sovint al cinema -per gent com Éric Rohmer, Volker Schlöndorff o Marco Belloccio- i que el Kohlhaas s'haja adaptat amb eficàcia a l'univers del western (en The Jack Bull , de John Badham). En el desfermament i en la ironia, Kleist ens és contemporani, i les seues paradoxes ens apel·len.

La prosa retorta i percucient de Kleist és tot un repte per a qualsevol traductor. La versió de Roberto Bravo és correcta, però encarcarada; n'esmussa massa el tall i n'atenua l'impacte. El lector pot comprovar-ho si compara El terratrèmol de Xile ací i en la versió de Carmen Gauger, que es publicà en Cuentos románticos alemanes de Siruela. Cal dir que en català comptem amb les magnífiques traduccions de Feliu Formosa ( La marquesa d'O i altres narracions , Destino, 1997). Quant al Michael Kohlhaas , hi ha la d'Ernest Martínez Ferrando, que encara es llegeix bé, i una recent de Jaume Ortolà, en Riurau (2009). Són tresors que convé aprofitar.

Més continguts de