Javier Moro, el Planeta més brasiler

Guanyador del premi Planeta 2011, Javier Moro (Madrid, 1955) és un dels escriptors més fidels a la novel·la històrica d'ambientació exòtica, potser motivat pels nombrosos viatges que ha fet des de jove, com també pel fet de ser nebot de Dominique Lapierre, mitja taronja del tàndem supervendes integrat amb Larry Collins. "Escriure sobre la història permet donar vida a rostres de pedra i fets que ja només són als llibres. A El imperio eres tú he volgut que Pere I, que va declarar la independència del Brasil l'any 1822, aparegués retratat des de la precisió documental, però també des de la màgia de la ficció més pura, que permet inventar diàlegs que mai van existir però que tot i així són perfectament coherents amb els personatges".

Moro va debutar fa gairebé dues dècades amb Senderos de libertad (Seix Barral, 1992), en què s'apropava a l'activista Chico Mendes, que va lluitar a favor de la preservació de la selva de l'Amazones i les seves tribus. Després de cinc llibres -Passió índia (Columna, 2005) va vendre més de mig milió d'exemplars-, Moro ha tornat a fer ficció a partir d'un personatge històric, el rei Pere I, figura "hiperactiva, femellera i complexa" que tot i morir amb només 36 anys va tenir temps de fer molta feina. "Pere I va marcar amb la seva vida curta i intensa la història de dos continents. A principis del segle XIX, el centre de l'imperi portuguès s'havia traslladat al Brasil: el rei Joan VI, pare de Pere I, s'hi va emportar el 10% de la població i 60.000 volums de la Biblioteca Nacional portuguesa. Quan Portugal va retirar els privilegis que s'havien concedit al Brasil, Pere I no només es va negar a tornar al seu país sinó que el va fer independent. Posar-se al cap d'un personatge ple de tantes contradiccions, capaç de ser objecte d'admiració però també d'escarni, era un repte. A la Biblioteca Nacional de Rio de Janeiro encara hi ha un sobre amb un grapat de pèls púbics que el monarca havia enviat a una de les seves amants".

Jaume Cabré fa una confessió d'abast europeu

L'expectació creada per l'última novel·la de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és tanta que aquests dies l'editorial alemanya Suhrkamp no escatima recursos a l'hora d'anunciar la imminent aparició de Jo confesso, que ocupa la portada del catàleg de les novetats nadalenques. El títol -això sí- té poca cosa a veure amb l'original català: Das Schweigen des Sammlers (El silenci del col·leccionista) desvia la confessió d'Adrià Ardèvol cap als secrets del seu pare.

Fresc narratiu ambiciós que en l'edició de Proa arriba al miler de pàgines, Jo confesso no només dedica pàgines a la persecució del poble jueu -un dels escenaris escollits és Auschwitz-, a la tenebrosa postguerra espanyola i als nostres dies, quan el nivell acadèmic ha caigut en picat i el prestigi del saber humanístic pràcticament s'ha extingit. La novel·la també es permet viatjar cap enrere: passa per alguns monestirs del Pallars al segle XIV, per Pàrdac, Cremona i París (segles XVII i XVIII) i entre al·lusions a la Inquisició, una lapidació a l'Aràbia Saudita i una visita a la Roma eclesiàstica de principis del segle XX es permet fins i tot ambientar algun capítol al Congo. "No decideixo res, treballo de manera intuïtiva -explica l'autor-. Vaig provant personatges i miro de trobar les històries que amaguen a les butxaques: quan això passa, se m'emporten cap a un lloc o cap a un altre. Jo confesso em demanava ser eixamplada: anava justa de cotilla. Tot i això, he de dir que cada biga i columna de la novel·la és important. Si se'n treu alguna, el conjunt s'ensorra". Des de la seva aparició a principis de setembre, Jo confesso s'ha mantingut al primer lloc dels llibres més venuts en català. Ha col·locat més de 40.000 exemplars i espera arribar al pròxim Sant Jordi en bona forma. A la publicació en alemany s'hi sumaran, els pròxims mesos, la traducció holandesa, francesa, italiana i polonesa.

Zafón obre tots els panys de Barcelona

Dijous passat, l'editorial Planeta va celebrar el llançament de la tercera entrega d'El cementiri dels llibres oblidats, la tetralogia que Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va inaugurar l'any 2001 amb la molt aclamada L'ombra del vent, un fenomen sense gaires precedents en la literatura espanyola que des de la seva sortida ja ha venut més de 10 milions d'exemplars. El nou volum de la sèrie, El presoner del cel, que inicia la seva ruta amb un tiratge d'un milió de llibres, comença pels volts de Nadal de l'any 1957, a la llibreria de la família Sempere, ja coneguda per tots els lectors, que encara pateix els estralls de la postguerra i es trenca la closca buscant solucions per fer més caixa.

Des de L'ombra del vent, la gran comesa de Zafón ha estat construir una imatge de la Barcelona del segle XX amb una presència particular. "Vaig tenir una infància dickensiana light -explica-. Dic light perquè Dickens va haver de treballar en una fàbrica de tints quan el seu pare era a la presó per deutes, i a mi no em va anar tan malament. El meu pare era agent d'assegurances, i quan jo era petit em duia a caminar de porta en porta". Gràcies a aquests recorreguts, Ruiz Zafón va posar els peus en escenaris tan diversos com les cases de l'avinguda Pearson o un convent de la Vall d'Hebron. Així va conèixer els secrets de cada racó de la ciutat.

"La Barcelona dels meus llibres no és la que trobem quan sortim al carrer -diu Zafón-. És una ciutat molt més estilitzada, una mica gòtica. Igual que als personatges els dones un vestuari i els maquilles, la ciutat necessita estar ben caracteritzada per poder fer el seu paper". Als carrers d'aquesta peculiar metròpolis que viu hores baixes sota el pes del franquisme, Daniel Sempere i el seu inseparable Fermín s'enfronten a una incògnita que arrenca quan un home tolit s'apropa a la llibreria a comprar un exemplar d'El comte de Montecristo.

Pérez-Reverte torna a lluitar a capa i espasa

Ara ja fa 15 anys que el capità Alatriste va desenfundar la seva espasa per primera vegada als carrerons de mala mort del corrupte i incívic Madrid del segle XVII. A Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) no li havia anat pas malament amb títols anteriors com La taula de Flandes i El club Dumas, però va ser el 1996, amb la primera entrega de la franquícia, que la seva fama internacional es va disparar i l'èxit va començar a rajar amb més cabal que el corn de l'abundància. Des de fa tres setmanes, el setè volum de la saga, El puente de los asesinos (Alfaguara), ocupa el segon lloc de les llistes dels llibres més venuts en castellà.

Pérez-Reverte torna a l'any 1627, als ambients en què s'alternen versos de Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca i, evidentment, Quevedo, amic íntim de l'espadatxí del capot i el barret d'ala ampla. Aquest cop, però, l'acció no arrenca a la península. Íñigo Balboa, el protegit d'Alatriste que amb 18 anys acabats de fer ja s'espavila amb l'arma blanca, narra la història igual que ho va fer en les anteriors sis entregues. Aquesta vegada comença a enfilar el seu relat el dia de Nadal a la matinada, amb un combat entre l'inconfusible heroi i Gualterio Malatesta que s'estén pels ponts i molls de Venècia, on Alatriste ha estat destinat per ordre dels ministres de Felip IV.

Des de la primera escena, Arturo Pérez-Reverte promet una nova aventura carregada d'acció en què el coratge i el valor són monedes indispensables. Ambientada amb tots els ets i uts del Segle d'Or espanyol i sense decebre les altes expectatives que va deixar Viggo Mortensen quan va encarnar l'heroi en el film d'Agustín Díaz Yanes, El puente de los asesinos traça un apassionant recorregut per Itàlia que fa escala en ciutats com Nàpols, Roma, Milà i, esclar, Venècia. Els protagonistes són els guerrillers de rigor, peons d'una trama d'espionatge propulsada per un misteri que mai no fa bona espina.

Ferran Torrent mira cap enrere sense manies

Després de la Segona Guerra Mundial, Santiago Cortés, gitano valencià, exmilitant del Partit Comunista, combatent a favor del bàndol republicà durant la Guerra Civil i supervivent del camp de concentració de Dachau, s'uneix a una organització extremista jueva, el Nakam, que té com a objectiu liquidar el doctor nazi Heinrich Henkel, contrafigura fictícia d'un dels criminals més esparverants del segle XX, Josef Mengele . La premissa d'Ombres en la nit (Columna) , última novel·la de Ferran Torrent (Sedaví, 1951), remet al pulp contundent de l'última pel·lícula de Quentin Tarantino Maleïts bastards, referència que l'escriptor valencià no ha tingut tan en compte com L'home a la recerca de sentit: "Viktor Frankl és a Auschwitz i és capaç de perdonar els nazis, la qual cosa considere que és d'un valor enorme -diu Torrent-, però hi ha coses que jo no haguera perdonat en la puta vida. Jo, ¿com perdone que m'obliguen a veure com la meua dona i els meus fills van a les cambres de gas? No estic a favor de l'odi ni de la violència, però em pose en la pell d'una persona que ha passat per aquí i jo crec que no haguera pogut oblidar això si no és a través de la venjança".

Escrita amb "la voluntat de fer una obra trepidant", Ombres en la nit fa viatjar el lector fins al 1947. A més de Viena, una part important de la novel·la transcorre a la València franquista, lloc on Heinrich Henkel s'amaga ajudat per una xarxa d'exmembres de les SS creada amb l'objectiu de donar un cop de mà als alts i mitjans comandaments nazis per escapar-se d'Europa. Diàlegs nerviosos. Un argument addictiu. I un personatge principal, Santiago Cortés, que ja forma part del bo i millor de l'univers creatiu de Torrent, que a la seva anterior novel·la, Bulevard dels francesos (Columna, 2010) ja va jugar amb la història sense prejudicis i amb molta força narrativa.