No fa gaires anys una persona gran era una persona de certa edat i era la manera més elegant (menys ofensiva) de dir-li vell a algú. Les llengües poden tenir (solen tenir) un adjectiu que expressa la idea més edat sense que això impliqui senectut. En anglès és old, en castellà mayor i en català gran. “Your older brother” no vol dir “El teu germà (més) vell” (pot ser que tingui 3 anys) sinó “El teu germà gran”, “Tu hermano mayor”.

Socialment, una paraula que expressi més edat o més antigor en termes relatius —és a dir, respecte a algú o alguna cosa— no té connotacions pejoratives, perquè la nostra societat no menysprea i margina qui té més anys que un altre sinó qui és vell, un adjectiu (gens relatiu) que connota decadència.

Potser per aquest motiu, encara que l’equivalent de vell en anglès sigui old, aquest adjectiu provoca tan poc rebuig com gran o mayor. The old man -penso en la famosa narració de Hemingway- no és exactament el vell, tot i que el vell n’és en aquest cas la millor traducció.

Ara bé, quan el titular anglès diu “Cancer survivor becomes the oldest woman to finish the marathon”, ja no és tan evident que puguis titular —malalts com estem de correcció política— “Una supervivent de càncer es converteix en la dona més vella que acaba una marató”, i és llavors quan voldries dir “la dona més gran” per estalviar-te els eufemístics o massa formals “de més edat”, “més anciana” o “més longeva”.

Però ho pots dir? Cada dia menys, perquè cada dia més, en català —i per efecte d’un calc servil—, dir-li a algú “Ets (molt) gran” és una lloança, dita amb ironia i en un clima d’humor poca-solta. La clara distinció entre el gran prenominal (subjectiu i valoratiu) d’una gran persona i el gran postnominal (objectiu i analític) d’una persona gran s’està esvaint.

Si a això hi afegim que —també per pressió del castellà— ja no diem que algú és gros sinó gran quan ens referim al seu volum corporal, convindreu amb mi que amb l’ús de gran tenim un problema ben gros.