Publicitat
Publicitat

Entrevista

James Attlee: "La il·luminació nocturna ens roba el cel"

A 'Nocturno' (Ático de los Libros) James Attlee s'ha proposat un viatge insòlit: perseguir la llum de la Lluna per diversos països i explicar-la. S'ha ajudat de centenars de referències literàries i pictòriques. I d'un telescopi que li han deixat

A Nocturno ha volgut construir una història cultural de la Lluna a partir de diverses experiències personals. Quin va ser l'origen del llibre?

Hi va haver dos incidents. El primer es va esdevenir a la consulta d'un dentista: seia a la cadira d'intervencions i vaig veure que al sostre hi havia col·locada una imatge de la Terra vista des de l'espai, i llavors em vaig adonar que el nostre planeta està perpètuament il·luminat, com les pantalles de les màquines del milió. Ja no estem capacitats per viure la nit com es feia fa un segle.

I el segon incident?

Va passar mentre passejava per Cornualles amb un amic, una nit d'agost. Mirant-nos el mar ens va sorprendre una llum intensa que s'apropava cap a nosaltres: primer ens pensàvem que era un vaixell, però al cap de poc vam comprovar que era la Lluna, encesa com una brasa. En aquell moment em vaig trobar, per primera vegada, amb la Lluna que els nostres avantpassats van conèixer. I així va començar la meva recerca de moments lunars.

L'aventura, descrita al llibre, parteix d'Anglaterra i passa per Normandia, Las Vegas, el Japó i Nàpols. L'experiència napolitana és una de les més impressionants.

A finals del segle XVIII l'activitat volcànica del Vesuvi es va reactivar. El fenomen del turisme va començar a agafar forma, i un dels primers llocs de destí va ser la badia de Nàpols: deien que era tan bonica que fins i tot els peixos s'hi enamoraven. Feia relativament poc -des del 1748- que s'havien redescobert les ruïnes de la ciutat romana de Pompeia, un dels grans atractius del viatge, juntament amb el volcà. Es va posar de moda pintar el Vesuvi de nit: així l'artista podia contrastar el vermell calent de la lava amb la llum freda de la Lluna.

Nàpols va ser un Montmartre avant la lettre .

Els pintors venien els quadres dels nocturns vesuvians als rics alemanys i britànics que visitaven la ciutat. Se n'oferien des de reproduccions en miniatura pintades al damunt de vidre fins a grans teles d'artistes com Joseph Wright. La llum de la Lluna napolitana va ser, durant anys, un dels productes més exportats del país.

Dos segles abans, Galileu va ser el primer que va observar la Lluna de prop, gràcies al telescopi.

El que el va sorprendre més van ser els cràters lunars, que són el resultat de l'impacte de meteorits. La Lluna ens ha fet d'escut més d'una vegada, n'estic convençut.

El dit de Galileu encara assenyala el cel, momificat al Museu de la Ciència de Florència.

Encara no m'he atrevit a anar-lo a veure. És curiós de comprovar com un personatge que al seu temps va ser titllat d'heretge s'ha acabat convertit en relíquia religiosa.

Un dels viatgers d'excepció a Itàlia va ser Goethe. En va arribar a escriure un llibre i tot.

Viatge a Itàlia és ple de referències a la Lluna, perquè la majoria de trajectes els feia durant la nit. Goethe va ser una de les grans influències dels poetes romàntics, que fan aparèixer la Lluna constantment a les seves obres. Quan Goethe va enfocar la Lluna per primera vegada amb el telescopi va dir: "Finalment he aconseguit apropar-me a un dels meus veïns més estimats".

Dedica un capítol a la por de Mussolini a la Lluna i al primer assassí lunar de la història, el futurista Marinetti.

Mussolini tenia por de la Lluna per herència de la mitologia clàssica. El pastor Endimió va captivar Selene, deessa de la Lluna, que va demanar a Zeus que l'adormís perquè cada nit pogués contemplar-lo. Els quadres pintats sobre aquesta escena són molt interessants: s'hi veu un noi jove i musculat, adormit i observat atentament per Selene. En el cas de Marinetti, que més endavant quedaria fascinat pel feixisme, va ser un dels primers que es va deixar seduir pel món modern: les fàbriques, la velocitat... Va arribar a escriure aquell text en què cridava a l'assassinat del clar de lluna.

Sembla que la il·luminació artificial ens va trastocar una mica.

Va ser un gran canvi. Si Marinetti escrigués ara demanaria que apaguéssim els llums i ens quedéssim a les fosques.

En alguns capítols pot semblar que vostè també ho demana, això.

No del tot. Quan camines de nit per qualsevol ciutat europea i t'adones que no només els carrers estan il·luminats -sinó també els aparadors de les botigues- et preguntes si és l'opció correcta. En temps de restriccions com els d'ara, ¿no és una despesa innecessària? Per què la seguim tolerant? La il·luminació nocturna ens roba el cel. Deixem d'observar els canvis: els cicles lunars han estat fonamentals des de l'inici de la nostra civilització.

Amb tanta llum, els homes llop acaben despistats. Potser per això s'han extingit.

Molta gent m'ha preguntat per què no en parlo. Em té ben encuriosit: no és un llibre sobre monstres.

Més continguts de