BarcelonaQuan la història contemporània no era encara una disciplina estesa i dominant a les universitats, i els historiadors espanyols, Jaume Vicens Vives inclòs, tot just començaven a establir dèbils i subordinades relacions culturals amb el continent, un col·lega italià, per encàrrec d'un editor gairebé desconegut, Marzorati, va convidar Jaume Vicens a participar en un projecte majestuós: una nova història contemporània d'Europa. Acceptada la proposta, a despit de la seva salut, Vicens redactà en poc més de mig any un text il·lusionant i valent i l'anuncià a algun dels seus amics i corresponsals com el millor que mai havia fet, la seva obra culminant. La dificultosa edició d'un projecte colossal va retardar la publicació dels llibres fins als últims mesos de la seva vida. Avui, el Vicens de Marzorati s'erigeix davant nostre com un monument. Una obra que iniciava el viratge definitiu del mestre cap a un nou món, tot just albirat.

Jaume Vicens Vives es llicencià el 1930, i es doctorà el 1936 amb una tesi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona. Des de l'any 1932 es dedicà a l'ensenyament. Catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Saragossa (1947) i de Barcelona (1948), va ocupar més endavant la càtedra d'Història Econòmica d'Espanya a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Va ser també membre del Comitè per al Progrés de les Ciències Socials de la unesco i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, així com corresponent d'altres de l'estranger. Dirigí el Centro de Estudios Históricos Internacionales de la Universitat de Barcelona, on s'encarregà de les revistes 'Índice Histórico Español' i 'Estudios de Historia Moderna'. Va publicar importants estudis sobre el segle XV a Catalunya, sociologia històrica, història econòmica i també història general espanyola i mundial. En la seva darrera etapa, passà del camp de la història medieval a l'estudi de la conjuntura històrica dels segles XIX i XX.