Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

Pérez Andújar camina per l'extraradi

L'autor de 'Todo lo que se llevó el diablo' presenta la seva darrera novel·la, 'Paseos con mi madre', ambientada a la perifèria de Barcelona i publicada per Tusquets

Un any després de publicar la seva segona novel·la, Todo lo que se llevó el diablo, Javier Pérez Andújar (Sant Andrià del Besòs, 1965) torna a fer-se un lloc a les llibreries amb un tercer títol, Paseos con mi madre, publicat per Tusquets. Ja fa unes setmanes que el llibre va aterrar als taulells de novetats, però no ha estat fins aquest matí que el de Sant Adrià ha fet la presentació de l'obra, un relat de les seves caminades per la perifèria de Barcelona, on l'autor va néixer i créixer. "Hi ha un milió i mig de persones que viuen als afores de la ciutat –diu Pérez Andújar amb to taxatiu i manifestament antiburgès–. Sempre diem que és una zona desconeguda, però això és perquè ens ho mirem tot des del melic cap enfora. Hi ha molta gent que no només s'ho coneix molt bé. També hi viu".

Perquè la ironia no hi falti, Pérez Andújar cita la premsa en el lluminós pis de l'Eixample on el periodista mallorquí Emili Manzano té el seu estudi: parets verd muntanya, la mirada fixa de Rimbaud clavada dalt del marbre d'una xemeneia, les espellifades traduccions que Carner va fer d' Els papers pòstums del Club Pickwick i un chester on el novel·lista seu amb l'editor. "La fotografia que hem col·locat a la coberta la vaig fer jo –explica Pérez Andújar–. És una diapositiva del primer carret de la càmera que em vaig comprar amb el meu primer sou. S'hi veu el bloc de pisos de davant de casa els meus pares, a Sant Adrià. Recordo perfectament aquell dia: eren les 10 del matí d'un dissabte i havia plogut. En un dels balcons hi ha la senyora Dora, que encara viu, parlant amb el seu marit. Ell va morir anys enrere".

Un Baudelaire de la perifèria

Paseos con mi madre té un to eminentment polític. Igual que a la seva primera novel·la, Los príncipes valientes, l'escriptor parlava de la infància en un extraradi als anys 70, aquí invoca l'esperit de la perifèria als anys 80. "En aquell moment la democràcia era una cosa física i palpable –recorda–. Els veïns s'encadenaven i es guanyaven pallisses demanant que s'obrís un ambulatori, o que el barri tingués una escola. Ara ningú sap d'on surten els pavellons esportius pels quals els meus pares i els de la seva generació van lluitar tant". Tot i l'ànim reivindicatiu, Pérez Andújar assegura que no s'ha descuidat de cercar un esperit literari. " Paseos con mi madre s'inscriu en la tradició dels llibres del Jo que recorren a la figura de la mare –raona el novel·lista–. Hi ha Proust esperant el petó de la mare, o l'Umbral d' El hijo de Greta Garbo, o la carta de Baudelaire a la seva mare, que jo cito al principi del llibre".

Tot i aquests aires de flâneur que es va trobant amb els espectres del passat, Pérez Andújar no es passeja per bulevards ni grans avingudes. "Jo sento que pertanyo als blocs d'extraradi –declara–. I no només als de Barcelona. També als de Madrid o Sevilla o París o Brussel·les. En aquest sentit tinc un ancoratge internacional, sóc un ciutadà del món. Jo mai podré parlar de Versalles ni donar una conferència a Bolonya; només puc narrar allò que em pertany". L'autor de Paseos con mi madre justifica la seva bona ploma al·legant que no per ambientar les seves obres a la perifèria ha de parlar amb escopinades. Encara que no té clar quina serà la pròxima novel·la, sospita que l'acció no transcorrerà a Sant Adrià. "Jo seré com Goscinny i Uderzo quan feien Astèrix: un àlbum a la Gàl·lia i l'altre ben lluny", conclou l'escriptor.

Més continguts de