El personatge és summament interessant. S’hi concentren totes les contradiccions d’una cultura sense estat, contradiccions que arrosseguem des de com a mínim fa un segle i mig. Joan Estelrich (Felanitx, 1896 - París, 1958), intel·lectual brillant, a cavall de l’erudició i l’acció, de la cultura i la política, amb una vida personal complexa feta d’amors inconfessables, narcisista conspicu amb una indissimulada vocació de poder, finalment va sucumbir a l’ego i al poder. A l’únic poder que li va quedar a mà: el franquista. Ell, que havia sigut director de la Fundació Bernat Metge de la mà de Cambó, va acabar com a delegat de l’Espanya dictatorial a la Unesco.

La seva significació i trajectòria són radiografiades a El món d’ahir de Joan Estelrich (Publicacions de la Universitat de València), treball que recull les aportacions de les jornades celebrades a la Universitat de Girona l’abril del 2014 coordinades per Xavier Pla. A més de Pla, hi ha textos de Valentí Puig, Manuel Jorba, Sílvia Coll-Vinent, Antoni Martí Monterde, Josefina Salord, Jesús Revelles, Arnau Gonzàlez, Jordi Amat i Andreu Manresa.

Estelrich és l’altra cara de la moneda dels homes i dones de cultura que, amb la dictadura, van triar l’exili interior o exterior. O dels que van aprofitar les escletxes, contemporanitzant amb el règim però construint a l’hora una obra sòlida, cas del seu amic Josep Pla. Estelrich es va refugiar en el cosmopolitisme de la diplomàcia cultural al servei d’un estat en el qual no creia però que li proporcionava el modus vivendi que desitjava. I secretament -hi ha molts secrets en la seva vida, inclosa una filla no reconeguda amb Paulina Pi de la Serra- va mantenir un debat intel·lectual i personal d’alçada a través dels seus excepcionals dietaris, publicats el 2013.

El món d’ahir d’Estelrich al qual fa referència el títol és, sobretot, el d’abans de la Guerra Civil, que comença quan ell ja té 40 anys. És el món en què havia de triomfar: havia de ser un nou D’Ors, tant portes endins com enfora: va desplegar una gran tasca de difusió de la cultural catalana al món, travant amistat amb intel·lectuals com Stefan Zweig -el títol d’aquesta obra col·lectiva l’homenatja-, Thomas Mann, Jules Romains, Jacques Maritain, Ungaretti, Paul Valéry, Karel Capek, Jean Piaget... Lector de Montaigne, Leopardi i Kierkegaard, Estelrich, ambiciós i dispers, és un dels nostres grans humanistes eclipsat per l’època i, potser també, per si mateix.