Publicitat
Publicitat

Novetat editorial

Joan Fuster, assagista monumental

La Universitat de València i Edicions 62 publiquen el segon volum de l'obra completa de l'escriptor de Sueca. Textos lúcids que apleguen el compromís de l'autor de 'Nosaltres, els valencians' amb la literatura, la llengua, el país i la llibertat

Deu ser que els miracles editorials encara existeixen, perquè tenir a les mans i poder contemplar aquest magnífic estoig que conté, en dos volums impecables, l'obra assagística de Joan Fuster, editats en l'excel·lència que mereix l'escriptor, obliga a fregar-se repetidament els ulls. Sento una apassionada i vibrant emoció.

El primer volum de l'obra completa fusteriana va aparèixer l'any 2002 amb el títol inequívoc de Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos . Enguany els volums segon i tercer: Assaig, I i Assaig, II continuen l'estela d'aquell encert admirable: oferir als lectors la normalitat del millor, literàriament parlant, que ha donat el país. El sumari d'aquests dos volums és un cabal ingent d'assajos, ple de sorpreses extraordinàries, notes, inèdits i materials complementaris. L'edició completa de Joan Fuster és dirigida per Antoni Furó i Josep Palàcios, una iniciativa conjunta de la Universitat de València i d'Edicions 62.

M'atreviria a afirmar que Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) és la intel·ligència definida, concreta, explícita i continuada; i l'assagista català més important del segle XX, donada la seva excel·lent i monumental producció, espai literari en què l'escriptor deixa constància quotidiana, tot reflexionant, sobre el món que l'envolta. També pel seu compromís amb la literatura, la llengua, el país i la llibertat, per la seva actitud independent i crítica, honesta, mai reverencial, mai condescendent; per l'humor càustic, punxant, enèrgic, combatiu; per la seva lucidesa en analitzar la realitat canviant i pronunciar-se sobre els signes dels nous temps; per l'exercici higiènic del sarcasme; pel seu escepticisme compatible amb el compromís nacional i social; per ser profund i llegívol alhora; per la seva trajectòria cívica; per la seva dialèctica incessant; per divertir-nos enormement; pel sentit que tenia i té la seva obra com a element primordial integrador a València, en la idea essencial de crear la unitat de tota l'àrea lingüística catalana, talment el futur de tots plegats...

És a finals del 1952 quan Fuster s'interessa per conrear l'assaig, per la literatura d'idees, i d'aquesta manera desplaça la creació poètica i arracona definitivament qualsevol altre projecte literari. En una irònica i divertida pàgina del seu diari ho explica: "Jo, com a escriptor, havia volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria, un filòsof d'acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són una mena de tebeos per a intel·lectuals".

Per Fuster, l'assaig era el gènere més adequat a la seva activitat literària, un gènere de caire egotista i especulatiu en què res s'interposa entre autor i lector. De fet, és el gènere literari que obliga a la parcialitat i al posicionament, un avantatge que esdevé només un camí entre d'altres, en part excloent, perquè l'assaig mai és sobre un tema sinó cap a un tema; o sigui, l'aplicació del dubte a qualsevol especulació. Un estil, a més, que pel seu fragmentisme inherent té la clara vocació de discurs no acabat, de deliberació interior que segueix el fil d'una argumentació sempre matisable.

Ben mirat, un examen de consciència, una deliberació interior. Però l'impressionant fons intel·lectual de Fuster sempre ve enjogassat per una vestimenta franca i festiva. Entenc que Fuster no sempre és fàcil, però sí proper, divertit, irònic i, de vegades, càustic. És un assagista que prova la matèria fugint sempre de l'especialització temàtica o la severitat filosòfica, definint-se com un "especialista en idees generals, un Voltaire o Diderot de poble", amb una mixtura d'escepticisme i curiositat insadollables, i un abellidor afany de fer-se llegir. D'aquí se'n desprèn un estil àgil, dinàmic, sentenciós, atret per l'adjectiu sorprenent, la frase llampant i una amenitat antilírica la mar de comprensible. Això sí, embegut d'una ironia desmitificadora i una sornegueria que fa contrastar la buidor de les grans paraules amb el somriure del lector intel·ligent.

En aquest volum primer hi ha agrupats els assajos que s'editaren en forma de llibre anteriorment, i alguns articles dispersos de col·laboracions esporàdiques en revistes. Hi podem trobar El descrèdit de la realitat ,en què Fuster assaja sobre pintura i art: són petits fragments divertits i lúcids, amb un pic d'encantadora ingenuïtat. També hi ha el meravellós Diccionari per a ociosos , tota una aventura literària sorprenent, una mena de diccionari d'itineraris diversos per pensar, un diàleg amb l'autor, mordaç i sorprenent. A tall d'exemple: "Caracterologia: en determinats moments de la nostra vida, tots fem cara de gàrgola. Silenci: ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir. Temps: mentre dormiu us creix la barba, això és el temps..." El volum segon està dedicat als articles publicats de manera regular, dins una sèrie o secció pròpia, que generalment duien un títol, en setmanaris, revistes o diaris. Els publicats a Serra d'Or , Restriccions mentals , sembla que contenen el millor Fuster, donant als temes més densitat i espai. És, sens dubte, la revista que va fer-se més pròpia, on trobem el Fuster més assagista, amb gran amplitud de mires i llibertat. No cal destriar, la majoria són excel·lents. Ara bé, l'assaig sobre Carles Riba és impagable.

Amb 45 anys Joan Fuster ja era un clàssic, però no ho va tenir gens fàcil. Patí una trajectòria plena d'adversitats: absència d'ambient cultural, pobresa, censura, hostilitats oficioses, silencis oficials..., sense oblidar que va rebre les conseqüències violentes de l'anticatalanisme criminal feixista. Fuster va patir dos atemptats amb bomba al seu domicili, el darrer va devastar el seu arxiu i la biblioteca, cosa que demostrava que era un home important, un veritable poder fàctic. Ara ens manca. Al cementiri de Sueca, en un nínxol reservat a fills il·lustres, en l'epitafi de bronze que il·lumina la seva làpida sepulcral, s'hi pot llegir: "I morir deu ser això: deixar d'escriure".

Més continguts de