Publicitat
Publicitat

Jordi Soler: "El novel·lista juga contra el seu propi cap"

Nascut l'any 1963 en una comunitat mexicana de republicans catalans exiliats, Jordi Soler s'ha anat convertint, llibre rere llibre, en una de les veus narratives més destacades i curioses del panorama actual. Aquesta tardor torna amb dues novetats.

Diles que son cadáveres (Mondadori, 2011) és una novel·la situada a Irlanda, Mèxic i França que planteja la recerca esbojarrada d'un bastó que va pertànyer al poeta Antonin Artaud.

He trigat deu anys a acabar aquest llibre: el vaig començar abans de Los rojos de ultramar i el vaig interrompre diverses vegades, sempre per treballar altres novel·les.

El va començar mentre era agregat cultural de l'ambaixada de Mèxic a Dublín, l'any 2001. Des de fa uns anys s'ha instal·lat a Barcelona.

El punt de partida de Diles que son cadáveres coincideix amb la meva biografia -jo també vaig descobrir una informació desconeguda d'Artaud mentre era agregat cultural-, però a partir d'aquí el camí del meu personatge es va allunyant de mi. Vaig dedicar-me a la diplomàcia perquè era escriptor. En aquella època, l'ambaixador també era escriptor i li va semblar una bona idea agafar un altre escriptor. La meva feina em va permetre fer contactes amb les capes artístiques i intel·lectuals de Dublín, airejar-me una mica i treballar en el llibre següent.

Els dos anys a Dublín van esperonar les seves investigacions sobre Artaud, un poeta que arrossega l'aura de mític, del qual tothom ha sentit a parlar però que poca gent ha llegit. Com hi va arribar?

Vaig freqüentar Artaud des que era molt jove. Un gran percentatge de la meva educació literària ha estat de literatura francesa. Vaig aprendre francès només per llegir els meus ídols literaris en la seva llengua original... Artaud sempre m'ha impressionat molt perquè es mou entre la bogeria i el gran art poètic, una combinació que costa molt de trobar i que en el cas d'Artaud funciona sense grinyolar gens ni mica. És veritat que els llibres d'Artaud circulen molt poc. Quan vaig descobrir la història del bastó de Sant Patrici -que, en teoria, Artaud va canviar pel seu propi bastó, que havia portat des de Mèxic i que tenia propietats especials- em va semblar que havia topat amb un tema que funcionava a la perfecció amb el meu univers creatiu, l'univers anterior als llibres en què investigo la Guerra Civil i les meves arrels familiars.

Abans de centrar-se en l'aventura irlandesa, Diles que son cadáveres recorda el viatge d'Artaud a Mèxic i la seva experiència amb els tarahumares.

La novel·la està escrita perquè qui que no sàpiga res d'Artaud tingui unes nocions generals de la seva vida i obra i, en cas que vulgui, pugui aprofundir-hi. Quan parlo de Viatge al país dels tarahumares m'interessa perquè té pàgines molt líriques, d'altres que són inexpugnables i d'altres de gran lucidesa. Artaud anava tan col·locat sempre que va ser capaç d'entendre a la primera els codis del poble tarahumara, prehispànics i molt complexos. L'estat de gran exaltació que va viure a Mèxic ja no el va abandonar, i de tornada a París es va proposar intercanviar el seu bastó màgic amb el de Sant Patrici.

Igual que passava a La fiesta del oso (Mondadori, 2009) o a La última hora del último día (RBA, 2007), la seva nova novel·la està plena de correspondències a les quals sembla que hi arribi de manera inesperada, lligant caps per casualitat.

Potser més que esperar la casualitat la invoco. A l'hora d'escriure et converteixes en un parallamps receptiu a una classe determinada de descàrregues. El mateix llampec de color porpra que els personatges veuen al turó de Tara em va caure a mi, i diverses vegades, durant la construcció de la novel·la.

L'escriptor ha de buscar aquesta mena de llampecs, però trobar-los no deu ser cosa fàcil.

Aquest és el nostre pa de cada dia. Cada vegada que comences un projecte nou t'endinses en la boira. Durant molt de temps no saps cap a quina direcció va la novel·la. Quan portes uns quants llibres fets saps que el que cal fer és perseverar: tard o d'hora hi haurà una foguerada de llum, i llavors hauràs trobat el camí. La feina del novel·lista és molt instintiva. Igual que el tenista, juga contra el seu propi cap: la lluita per no abandonar -per creure que el que fa té un sentit- és constant. L'autèntica fita d'un novel·lista és no tornar-se boig.

En el cas d'aquesta novel·la, jugava a favor o en contra seu, que la majoria de personatges estiguessin mig bojos?

He patit menys que altres vegades. El joc metaliterari és secundari: importen molt més les peripècies dels personatges, que són divertides, tot i que tinguin un costat una mica tràgic.

La publicació de la novel·la ha coincidit amb una altra novetat, Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yeyé (Mondadori).

És una col·lecció de retrats de personatges coneguts i embogits com Yuri Gagarin o Elvis Presley. He intentat buscar la dimensió moral dels seus errors i explicar-ho amb humor. Aquest llibre és un complement de la novel·la, que té com a precedent La cantante descalza , un volum similar que només es va publicar a Mèxic.

Més continguts de