BarcelonaDe 36 anys escrivint un article diari en premsa n'ha sortit 'Una vida articulada' (La Campana), l'últim llibre de Josep Maria Espinàs que, als seus 86 anys, acumula 11.000 textos d'opinió i 90 llibres. Rumiant sempre quin serà el proper text, no sap mai quin és el que publica el diari cada dia, però té clar que alguna cosa unificadora tenen entre ells que no sap definir, perquè la marca Espinàs és ser ell mateix. "Procuro que la frase brillant no hi sigui, no calen els lluïments per dir alguna cosa", explica amb la senzillesa que caracteritzen el seus escrits, i en posa com a exemple la lletra de la cançó 'Garota de Ipanema'. "Sembla molt senzilla, però pot crear un clima molt bonic", afegeix.

El proper 23 d'abril farà 37 anys que Espinàs escriu opinió diària, durant 23 anys a l''Avui', diari que va néixer pel Sant Jordi del 1976, i des de en fa 13 a 'El Periódico'. En aquest temps i en tantes ocasions ha parlat de moltes coses, i totes tenen en comú que són "sobre la gent i per a la gent", segons la seva editora, Isabel Martí, que ha fet notar en la presentació que en cap dels textos recollits hi surten polítics.

Un dietari de pensaments

L'editora ha presentat el llibre com un dietari de pensaments, en què s'indica l'any de publicació però no el dia concret ni tampoc el títol. De fet, alguns són fragments d'articles i d'altres la peça sencera que, per algun motiu, l'autor i l'editora han considerat que havia de ser compilat en aquest volum de prop de 500 pàgines. En presentar el volum, Espinàs ha recordat el seu primer article, que va enviar amb 22 anys a tres diaris de Barcelona, i només el va publicar un al cap de quinze dies i sense ni tan sol avisar-lo, de manera que se'n va assabentar per casualitat. Però casual no devia ser la publicació si després aquell primer text va guanyar el premi Àngel Guimerà d'articles, un poeta que aleshores coneixia poc, segons ha reconegut.

A partir d'aleshores i amb el naixement de l''Avui' li van encarregar que escrivís un article cada tres setmanes, una feina que li va semblar massa "difícil" i "angoixant". No es podia imaginar durant tants dies pensant quina seria la temàtica del seu text, ha explicat amb ironia, així que va proposar al director que n'hi deixés escriure un cada dia. I des de llavors no ha parat de teclejar amb la seva Olivetti.

A l'escriptor se li fa difícil parlar sobre ell, però els altres el fan adonar que té un estil en què s'hi reconeix. La seva màxima és simple. "No tinc més remei que ser jo", explica, rebutjant "crear un Espinàs artificial". "Procuro que la frase brillant no hi sigui", continua, convençut que la prosa ha de tenir una "unitat" i un "fil conductor" però no "moments de lluïment" que considera innecessaris.