Segons explica la contracoberta del recull de contes En una pensió alemanya , Katherine Mansfield (Wellington, Nova Zelanda, 1888 - Fontainebleau, França, 1923) va extreure els materials per escriure les històries que integren el llibre d'una estada que l'any 1909 va fer en un balneari de Baviera, on la seva mare l'havia enviat després d'una sèrie de relacions sexuals escandaloses per a l'època (amb un matrimoni inadequat, un embaràs extramatrimonial i un avortament inclosos).

Més enllà de satisfer el morbo biogràfic dels lectors, la informació és rellevant perquè, justament, el que trobarem en aquest recull de tretze relats és la visió, pessimista i burleta, ja una mica gastada per les giragonses de la vida, que té una noia molt llesta i anticonvencional del món benestant, reaccionari i profundament classista, en què es veu obligada a passar una llarga temporada.

Amb la desimboltura o la irreverència que li donen la joventut, una intel·ligència penetrant i el fet de ser l'única veritable estrangera de la pensió -els polonesos, els russos i els hongaresos no són, per als alemanys, tan estrangers com una noia nascuda a Nova Zelanda i provinent de la Gran Bretanya-, la narradora retrata un món poblat per personatges malalts o convalescents de les dolences més diverses, maniàtics i vanitosos, l'únic entreteniment dels quals és la xerrameca i la tafaneria, seriosament neurastènics, obsessionats amb el menjar i, en ocasions, hipocondríacs fins a la ximpleria. "Ahir a la nit vaig esternudar setze vegades, les vaig comptar. I en tres mocadors diferents". Molts dels personatges fan gala, a més, d'un patrioterisme incendiari i arrogant que, més enllà de marcar distàncies amb la narradora, també preludia el desastre de la Gran Guerra. Indignats i ofesos pel rebuig dels valors tradicionals que exhibeix la noia, a qui no s'estan de qualificar com "l'estranya entre nosaltres", la majoria dels estadants de la pensió es creuen posseïdors de totes les virtuts imaginables -la veritat, el sentit del bon gust, la saviesa-, la qual cosa serveix a Mansfield per posar-los encara més en evidència en la seva ridícula poquesa.

Cruel, lúcida i impertinent -hi ha històries que més aviat són gags satírics, que funcionen sobretot per la seva comicitat corrosiva-, l'habilitat de Mansfield per descriure l'atmosfera entre patètica i malsana de la pensió és sensacional. No té por d'utilitzar el traç gruixut ni tampoc la frase lapidària, però sempre ho equilibra amb la dosi justa de subtilesa: "Avui la pobra Frau Hauptmann no podrà venir amb nosaltres; li han sortit tot de grans per culpa dels nervis. Ahir es va excitar molt després d'escriure dues postals".

També és brillant la capacitat de l'autora per mostrar els aspectes més humans i vulnerables d'uns personatges completament vulgars i risibles. Lluny de la caricatura barroera, la mirada dissolvent i l'humorisme maliciós, punxegut, es complementen, en els millors contes, amb un dramatisme impactant. Destaquen, en aquest sentit, Frau Brechenmacher va a un casament , L'ànima moderna , Un natalici , L'oscil·lació del pèndol i Una foguerada .

Tot i que aquest és el primer llibre de Katherine Mansfield -el va publicar amb només 23 anys-, no s'hi poden rastrejar els defectes que habitualment s'associen als escriptors joves: l'afany de transcendència, la tendència a fabricar una prosa pomposa i preciosista, la innocència en el sentit, la poca destresa -obvietats, tòpics, simplismes- a l'hora de plantejar les situacions i de resoldre-les... M'hi jugaria el coll que els millors contistes anglosaxons del segle XX -posem un Hemingway, un Salinger i un Cheever- en van aprendre unes quantes coses, de la fabulosa senyoreta Mansfield. Simplement, esplèndid.