28/11/2015

L’art de menjar lletres

3 min
L’art  de menjar lletres

Panait Istrati (1884-1935) és un escriptor romanès gairebé inèdit fins ara en català que va ser un rodamón i un aventurer, i que de tot el que va viure en va filtrar pura literatura picaresca. A Els meus començaments narra la infantesa i joventut d’un noi que no pot ser gaire diferent d’ell. El protagonista i narrador de la història comença servint copes en una taverna a prop del Danubi. Té dotze anys i un somni: aprendre la llengua del seu pare, el grec. Com que l’amo de la taverna ho és, de grec, no pot evitar que el nano li toqui la fibra i li dóna feina. Grècia és el país del pare, però també és el mar, el perill, l’aventura, i el lloc d’on vénen els mariners i capitans que s’emborratxen cada vespre a la taverna. A poc a poc anem descobrint -amb el nen que està deixant de ser-ho- que no són tan capitans ni tan mariners: el món pur i autèntic de la infantesa està deixant que les mentides dels adults el corrompin per sempre. El dia que un dels clients, el capità Mavromati, li porta un diccionari de romanès de regal, la vida del mosso de taverna fa un gir copernicà: descobrir que hi ha unes pàgines que expliquen el significat de paraules com ara intrínsec és tan important, per a una ànima sensible, com el primer dia que un golafre tasta la xocolata.

Perquè tot el llibre va d’això, de menjar literatura quan no es té cap altra cosa per menjar. Què alimenta més, una metàfora o una panolla de blat de moro? El nano creix, baixa a Grècia i des del port del Pireu s’embarca com a polissó en un vaixell que el porta a Nàpols, on erra cada vegada més pobre i desesperat fent feinetes com ara fer de guia de la ciutat a una família d’armenis i s’allotja en pensions de mala mort que no pot ni pagar. Es ven tot el que té, fins i tot el rellotge que més s’estima, fins que ja no li queda res. A mesura que augmenta la seva desesperació, però, augmenta també el seu sentit de l’humor. Passa de menjar cotnes de porc fregit a haver d’alimentar-se amb enciams dels horts, com les oques, diu, que mengen herba i després en dipositen els petits excrements a intervals de temps cada vegada més petits. Juraríem que el lector català mitjà apreciarà aquest tipus d’informacions.

Ja ho sabien els místics, Kafka i Carpanta que no menjar ens fa més aguts i millors artistes: el pobre protagonista embarca, per fugir de Nàpols, en un vaixell rumb a Alexandria. Prim com un filferro i vestit amb la mateixa roba amb què va marxar de Grècia, pateix com un animal perquè no el descobreixin abans que el vaixell salpi: a coberta, agafat a la barana, sense saber on va, ni què serà d’ell, es treu un llibre de la butxaca que es diu Ombra i que l’ha acompanyat com el millor dels amics i es pregunta: “Per què els homes escriuen Ombres commovedores, Ombres patètiques, mentre que la terra no és sinó un immens camp d’enciams en el qual podem caure per no tornar a sortir-ne mai més?”. Els enciams l’han ben traumatitzat. “Pobra humanitat! Que burra que ets... més burra que malvada”, pensa el nostre heroi i menjador d’enciams que fan venir caguetes, mentre contempla com l’Stromboli llença llengües de foc enlaire i el cor li batega amb força perquè sap que aviat la vida li regalarà una nova aventura. Facin-li un favor, a ell, i a vostès: embarquin en aquest llibret impecablement traduït del francès per l’Anna Casassas -que tant pot escriure en registre tavernari com en el més elevat- i mengin-se’n les lletres, que es paeixen molt bé.

stats