Publicitat
Publicitat

L'autoparòdia i l'escriptura

Sovint, quan algun periodista publica una novel·la, ¿cal posar-se a tremolar? ¿Pot ser pel fet que aquesta mena de llibres aprofiten la coda popular que puguin estar mal escrits, mancats d'interès i ocupin espai? ¿O per la prodigiosa freqüència amb què l'artífex confon redacció amb escriptura? Negant tot això, LaBreu acaba de publicarEl talent , la primera fantasia novel·lada de Jordi Nopca.

Què és El talent ? ¿Una poca-soltada? Sens dubte un dels artefactes literaris més insòlits del panorama literari. Segons l'autor, però, és la història, en quatre parts i un epíleg semiconclusiu, d'una recerca esbojarrada, a mig camí de la ciència-ficció i el realisme costumista de barri. O el retrat de dos possibles empresaris de 25 anys, amb prou insensatesa per robar un prototip que detecta el talent literari, fugir a buscar autors a Lisboa i embrancar-se en una cursa perillosa i delirant contra els elements malignes de la competència. I tot per fer-se d'or, acabar de matar l'adolescència que arrosseguen i arreglar la cuina i el bany. En fi, ¿l'aventura d'un somni anomenat Edicions del Cocodril, o la literatura com a forma de vida?

El divertiment en la lectura, la provocació del somriure o l'esclat puntual d'una rialla són elements importants en el to deliberat d'aquesta amable astracanada novel·lada. Més enllà de la comèdia i les situacions còmiques o surrealistes, el que realment sembla destacable són els altres nivells de lectura, el que s'amaga rere la irreverència de les situacions còmiques i l'aire enjogassat de la narració. Hi ha una voluntat d'estil, la captura d'un llenguatge i tren propis, a través d'una tracalada de recursos i d'una arquitectura literària certament ambiciosa. En aquest sentit, l'obra traspua una vertadera essència cultivada que l'allunya d'un simple producte de consum. Una ambició enfrontada a l'excés i l'extravagància, a un vaivé de recursos que de vegades sorprenen o fugen de les mans i de la lògica narrativa: barreja de gèneres, digressions estilístiques, jocs metaliteraris, cites, l'irreal fantasmagòric, diversitat de llengües i capítols arbitraris, un cert aire naïf adjectivat, comparacions... Un excés que es podria polir, certament, però que reporta l'avantatge d'una narració molt viva i fresca, d'una aparent ingenuïtat que revela el veritable esperit que amaga l'obra. D'altra banda, acceptar el joc literari de Jordi Nopca és endinsar-se en el món de la ironia i l'autoparòdia, elements fonamentals, com el grotesc, molt perceptible, i que dóna un aire humorístic incandescent. A mi, la ment descordada i primària de Marco Casanova em fa pensar una mica en el genial Ignatius J. Reilly.

S'escauen sovint el joc literari i picades d'ullet amb el lector més culte, sacsejant referents, diletants i pseudointel·lectuals, però sempre amb aquella amabilitat educada i fina d'un humor blanc primaveral, molt perceptible en l'acció dels diàlegs i en la sorpresa dels girs inesperats divertidíssims. És, de fet, una novel·la molt plàstica i cinematogràfica que sembla respondre a l'acció de contradir el realisme quotidià que "ho empastifa tot d'una mediocritat ordinària". Sens dubte és un llibre estripat, pacífic i amable, capaç de donar petites dentegades a certs tipus de productes culturals, llançant insinuacions paròdiques contra la inutilitat agressiva d'alguns editors. Però també hi ha una voluntat sensible que sembla lluitar contra el deplorable esfondrament lingüístic que patim, apostant per la vibració d'un català festiu, ric i molt intel·ligible. El que realment importa és que El talent marca nivells de qualitat que és impossible d'ignorar: l'honestedat de la posta literària, el doll d'humor autoparòdic, la voluntat d'estil que desplega i, en especial, el fet de deixar una jocosa impressió personal, càndida i directa de la vida als 25 anys.

Més continguts de