Llegim 23/01/2016

L’enganyifa de viure

i
Marina Espasa
3 min

“És cert: el món de la literatura de Víctor Català no és un món precisament almivarat, versallesc i d’aigua de roses. No. El món de la literatura de Víctor Català (i en això radica la clau d’aquesta obra) és simplement... el món de l’Escala”: amb aquestes paraules Mercè Rodoreda es referia, en una famosa entrevista que li va fer Baltasar Porcel el 1966, als referents amb què Víctor Català o Caterina Albert, que és el mateix, havia construït Solitud : només havia pujat un cop a l’ermita de Santa Caterina, al Montgrí, i amb allò n’havia tingut prou per construir la muntanya més poderosa de tota la narrativa catalana del segle XX. No era gaire habitual que Rodoreda parlés de Víctor Català, i menys encara que la cités com una influència literària directa, però potser perquè els escriptors menteixen sovint quan parlen (per pudor o per orgull, que hi ha de tot), llegir els contes i les novel·les de Rodoreda buscant-hi traces de Víctor Català és, a més de molt divertit, del tot il·luminador.

Qui hagi llegit Solitud no pot haver oblidat la Mila: la dona que es casa amb en Matias i enceta una nova vida a la muntanya, on tindrà cura de l’ermita i on coneixerà el millor i el pitjor de l’espècie humana, i sobretot on es coneixerà a ella mateixa, però sense fruita amb almívar ni aigua de roses: en cru. A la Mila la decep el marit i la terroritza l’Ànima, però sobretot la travessa la naturalesa, en fa una dona nova i la torna cap a la plana, la que al principi de la novel·la havia vist del tot buida: “La Mila tingué com un esvaïment. La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent”, i que representa el món domesticat per la societat. La protagonista d’un conte de Rodoreda, Abans de morir, pensa: “La tarda que no vaig anar al cafè vaig tenir una sensació de buit al meu voltant. Terrible. M’he acabat de conèixer”. La manera en què la Mila parla de com d’insuportable se li fa la vida amb el marit també l’emparenta amb altres personatges de Rodoreda. Són dones engelosides, decebudes, plenes d’una passió no satisfeta, com la Mila: “No li quedava per a aquell home més que un menyspreu enferestit que en vint-i-quatre hores s’enverinà d’una gran violència. Son pas, sa mirada, sa veu, fins i tot son respir, se li feren tan abominables, que sols de sentir-los es trobava fora de si i en vies de fer qualsevol disbarat. Ja en aquest estat, d’una agudesa extrema, la vida en comú se li tornà intolerable”.

Tot són mentides

La protagonista del conte La sang, una dona angoixada pel final de la joventut i per un marit que no li fa prou cas, podria ser una altra filla de la Mila: “Així que el veia em venia com un desfici i no estava bé fins que se n’anava”. Són dones que volen estar soles, però, quan hi estan, perden el món de vista. La jove que va al Rialto amb el seu xicot a Tarda al cinema, diu: “Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor”. Les reaccions després de la decepció -provar de tirar endavant soles, suïcidar-se, separar-se- són més variades en el cas de Rodoreda, perquè ha passat mig segle, però la sensació d’enganyifa és la mateixa que sentia la Mila: “La mar, encara com un gran caire d’eina d’acer ferit pel sol, llampegava allà al lluny. La dona, apartant-ne la mirada amb un despit rancorós, pensà: -No hi ha res cert, al món... Tot són mentides, faules enganyadores...” La protagonista d’ Abans de morir escriu en un diari: “Tot això que queda enrere no existeix: ni la meva casa, ni el meu marit. Absolutament res”. L’aprenentatge de la renúncia que fa la Mila baixant de la muntanya -“les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”- va entrar com una exhalació en el món literari de Rodoreda i s’hi va instal·lar amb tota comoditat.

stats