Publicitat
Publicitat

L'escriptor i la prima de risc

¿S'imaginen què escriurien Kafka, Beckett o Ionesco si fossin vius? Quins deliris paranoics o quines farses arribarien a construir sobre la volatilitat dels mercats o la malèfica i ubiqua prima de risc? Doncs no els cal especular més: Svetislav Basara (Sèrbia, 1953) és l'escriptor del nostre desconcert. O potser no, com dirien els seus personatges, que han deixat de creure en la dicotomia entre el possible i l'impossible. I qui no ha deixat de fer-ho?

"El meu escriptor, si no és que el meu escriptor sóc jo mateix, és una persona completament imprevisible, desordenada. No pots estar mai segur del que et reserva la frase següent". Si canvien escriptor per dirigent , i frase per dia , descobriran que el llibre parla de la seva vida d'ara mateix.

La literatura de Basara trenca totes les convencions. Arrenca allà on van deixar-ho els escriptors més agosarats del segle XX i continua aprofundint. És existencialista, humorística, fantàstica i no s'assembla a res del que hagin pogut llegir abans. Si no és que van tenir la sort d'ensopegar amb les aventures del bisbe holandès borratxo i l'aspirant a escriptor que configuraven l'embogida Guía de Mongolia , publicada també per Minúscula l'any 2010. Peking by night no els decebrà. Sota l'aparença d'una col·lecció de contes descobriran uns monòlegs patològics amb el mateix nivell de deliri caòtic, i una escriptura que burla totes les formes que els escriptors convencionals s'entesten a seguir utilitzant com si el món no estigués en plena descomposició. Hi ha contes que són crítiques paranoiques del conte anterior, n'hi ha en què el protagonista canvia de nom i d'edat tres vegades, i d'altres en què sent com la mare nega la seva presència a casa davant d'uns desconeguts, cosa que el porta a dubtar-ne ell mateix. Res no és segur: "No plovia, o potser no nevava". I tot és risible: "La noia tenia quinze anys. Jo, com és habitual, trenta". Hi ha personatges que es desinflen literalment a les barres dels bars, i un porter de futbol que descobreix la literatura i deixa l'equip a l'estacada, surt corrent de l'estadi en calça curta i la pilota sota el braç i travessa mitja ciutat seguit per una multitud cada vegada més nombrosa. Arriba a uns grans magatzems, compra una màquina d'escriure i es tanca a casa perquè vol entendre qui és. D'un conte a l'altre, no acabem de sortir mai del cap del narrador, un tal Fritz, que malda per escriure una carta que sigui testimoni de l'existència sense sentit i fracturada que és el seu (i el nostre) temps. Tancat en un hotel de Pequín, només sap que un parell d'homes amb mal aspecte li vindran a reclamar aviat el text, que és com dir que li va la vida en el que escriu.

La dicotomia entre l'escriptor tancat a la torre d'ivori i el que baixa a embrutar-se al llot de la realitat fa temps que va esclatar. Avui ja no queda ni llot, només un abisme vertiginós on els valents s'atreveixen a abocar-se i els temeraris, a més, proven de deixar per escrit el que hi veuen. El llibre de Basara data de la dècada dels 80, però sembla que hagi estat escrit abans-d'ahir: no literaturitza la vida, sinó que vivifica la literatura. Llegeixin-lo avui que encara hi són a temps. Si ho farà algú més després nostre és, ara com ara, difícil de predir.

Més continguts de