Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Estimar en temps difícils

Es nota, i és un mèrit, que Lluís Llach ha escrit 'Memòria d'uns ulls pintats' (Empúries, 2012) empès per la fascinació que li desperten els ambients que hi descriu i l'època històrica que hi retrata

No cal tenir cap bola de vidre per veure que, més enllà dels valors literaris que pugui tenir el debut literari de Lluís Llach (Girona, 1948), ens trobem davant d'un dels èxits segurs de la temporada, tenint en compte que Llach és -basta constatar la virulència amb què l'ataquen els detractors i el fervor amb què els admiradors l'adoren- un dels mites de la cultura catalana actual.

Memòria d'uns ulls pintats està narrada en primera persona pel seu protagonista, Germinal Massagué i Guillaume, que ara ja té 87 anys i sent la necessitat de fer balanç de la seva infantesa, adolescència i primera joventut, de l'amistat que l'unia amb en David, la Mireia i la Joana, i de tots els projectes, esperances i il·lusions que la Guerra Civil i la dictadura franquista van anorrear. En realitat, ens movem dins les coordenades habituals de la novel·la iniciàtica, en aquest cas empeltada de crònica històrica dedicada als humils. Tot i que el narrador invoca el Fellini d'Amarcord , diria que som més a prop del neorealisme del primer Pasolini, en una versió, això sí, més poetitzant i naïf, molt menys crua i estripada.

Al vídeo que s'ha gravat per promocionar el llibre, Llach explica que les ganes d'escriure li van venir quan un amic va proposar-li de fer un guió de cinema. Potser aquesta motivació inicial explica que tot el relat estigui contat a una segona persona que no intervé mai, un jove cineasta que grava el testimoni del protagonista perquè potser en farà una pel·lícula. Tanmateix, aquesta opció narrativa no queda mai justificada del tot. L'estil del narrador és massa artificiós per transmetre la vivor convincent de l'oralitat, per exemple, i les fórmules de cortesia i les interpel·lacions directes -escasses- amb què el narrador interromp el que és pròpiament el relat autobiogràfic treuen naturalitat a la història.

Es nota, i és un mèrit, que Llach ha escrit la novel·la empès per la fascinació que li desperten els ambients que hi descriu i l'època històrica que hi retrata. La Barceloneta que batega en aquestes pàgines, coherentment idealitzada per la nostàlgia mistificadora de Germinal, és un barri obrer ple de personatges pintorescos i ben intencionats, molts dels quals viuen lliurats als ideals del llibertarisme i a la convicció que el futur serà, gràcies a la cultura i a la lluita política, millor i més just que el present. La passió de Llach per la història l'ha dut a no deixar de contar cap fet rellevant dels molts que es van produir entre el 1920 i el 1940 a Barcelona: la dictadura de Primo de Rivera, les agitacions de l'obrerisme, l'aventura pedagògica de l'Escola del Mar, les emigracions cap a Amèrica, la bohèmia cabaretera del Paral·lel, la proclamació de la República, el cop d'estat del 36, els fets de maig del 37, els bombardejos de Barcelona, la batalla de l'Ebre, l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat...

El problema és que, sovint, l'experiència personal dels protagonistes -l'amistat indestructible, el despertar sexual, la presa de consciència ideològica o la descoberta de l'homosexualitat en el cas dels dos nois- no acaba d'entrelligar-se, narrativament, amb el context històric. No vull dir que la gran història no afecti els protagonistes ni tampoc que aquests no participin del que passa al seu entorn. És més aviat que, quan es relata o es recrea un episodi històric, els personatges solen quedar en un segon pla, i en canvi quan seguim l'evolució dels personatges, és l' attrezzo històric que es difumina en excés.

Això s'explica perquè la prosa de Llach tendeix a ser discursiva i panoràmica, a sobrevolar els fets més que no pas a acotar-los i a entrar-hi. El narrador diu o explica els fets, però poques vegades els articula en escenes ben delimitades. Això fa que tot plegat produeixi una sensació de vaguetat, perquè és en l'acció que els personatges es mostren tal com són, expressen què senten i a què aspiren. Aquesta és també la raó per la qual la peripècia del protagonista no ens acaba d'interpel·lar del tot. Assistim al que li passa, sí, però ens resulta difícil d'implicar-nos-hi i de compartir-ho. En qualsevol cas, Memòria d'uns ulls pintats és una novel·la honesta, treballada.

Més continguts de