Publicitat
Publicitat

Lorenzo: la mentida, el refugi i l'obertura

Sovint la literatura és víctima de les paraules mateixes que, de tan mal usades com estan, banalitzen i malversen el propi significat. És el cas de les tires que vesteixen una gran quantitat de llibres i llibrets amb els seus anatemes grandiloqüents. Extretes del seu context crític, aquestes cites pomposes posen en qüestió alguna cosa més que la intel·ligència del lector. De vegades hi trobem elogis desconcertants, d'altres només engalipen i prou. Tanmateix, l'eficàcia deu ser indiscutible. Tant se val, ¿a qui interessa aquesta mena d'honestedat? Tu i jo , la darrera novel·leta de Niccolò Ammaniti, una obra mestra!?

Tu i jo no és pas una obra mestra, però sí que és un llibre ben escrit que posa en relleu un dels temes universals en la literatura: la pèrdua de la innocència. Ammaniti exposa de manera viva i amb naturalitat la confrontació de la infància adolescent amb la realitat dels adults a través del dolor, la malaltia i el retrobament. Per fortuna, sense rabejar-s'hi i lluny del desmai sentimental. Lorenzo és un adolescent introvertit i amb un imaginari personal que exclou l'altre. Dins aquest món tancat i reclòs, només hi ha lloc per al nucli familiar més estricte. El pas de la infància adolescent a la vida adulta comportarà també el trencament i l'obertura, el sentit amatent de l'alteritat. L'univers particular i idíl·lic, el refugi de la mentida on s'aferra aquesta criatura, s'esmicolarà davant l'aparició d'Olivia, una germanastra mig oblidada i drogoaddicta que el farà entrar en una espiral de consciència. Els mecanismes adolescents de defensa, de gran dimensió imaginativa, davant l'amenaça real del món exterior que paralitza Lorenzo, passaran finalment avall.

Ammaniti fa servir el flashback , el to distès, amable i tendre de l'època juvenil, captant molt bé l'angoixa de l'adolescent i la seva fragilitat commovedora, com també la seva resistència innata i l'emoció puntual. En cap moment estigmatitza ni moralitza, senzillament exposa els fets amb una prosa senzilla que flueix a la perfecció. M'hi sobra la història que s'explica a l'àvia moribunda, un inserit amb poca veritat que sembla inspirat en El nedador , de John Cheever, i que, entaforat al tram final de la història, penso que té la simple finalitat d'omplir un parell més de pàgines. Tret d'això, la narració d'Ammaniti és francament impecable i rodona, just per vendre's la mar de bé.

Més continguts de