Publicitat
Publicitat

CRÍTICA

La línia vermella de l'Enric Forat

El redemptor, de Jo Nesbo, té nervi, progressa a bon ritme, amb una trama prou enrevessada com per mantenir alerta el lector i administra bé les dosis d'informació, sang, baixos fons, noms de carrers en noruec i un polsim de sexe

Hi ha una línia vermella que separa els autors considerats "comercials" i els que carreguen l'etiqueta de "literaris". Ja ens entenem. Els uns i els altres pateixen els prejudicis dels lectors, els crítics i els editors del bàndol que no és el seu, i malden per guanyar-se'n l'atenció. Els uns, perquè volen més lectors i perquè potser han de pagar la factura d'una cisterna d'aigua que goteja a casa, i els altres perquè, encara que tinguin el compte corrent ple de zeros a la dreta, aspiren a la pàtina de prestigi que els donaria una bona crítica en un mitjà influent, una ressenya d'on es pogués extreure alguna frase per a una faixa amb què l'editor àvid de dòlars pescaria més lectors desprevinguts. "El nou Stieg Larsson", hi diu, dins un cercle de color groc estampat damunt les traduccions a l'anglès de les novel·les de l'escriptor noruec Jo Nesbo, el nou príncep de la novel·la negra nòrdica. D'acord, no és una frase que l'acosti a Graham Greene o a Raymond Chandler, però fa que els zeros segueixin augmentant, i de quina manera: els llibres de Nesbo són al capdamunt de gairebé totes les llistes de vendes als Estats Units i en molts països d'Europa.

Podem entendre-ho. El redemptor té nervi, progressa a bon ritme, amb una trama prou enrevessada com per mantenir alerta el lector i administra bé les dosis d'informació, sang, baixos fons, noms de carrers en noruec i un polsim de sexe. Està protagonitzada per un vell conegut dels fans de Nesbo, Harry Hole, un inspector de nom poc noruec i, com no podria ser d'una altra manera, exalcohòlic, que menja malament, es vesteix encara pitjor (però sempre té dones atractivíssimes que li van al darrere), és melangiós, intuïtiu i no suporta l'autoritat. Un petit festival del clixé, culminat pels flocs de neu que encatifen els carrers d'Oslo. Un últim detall: quan la noia que acaba de conèixer Hole descobreix que pot referenciar perfectament El perfum, de Patrick Süskind, s'exclama: "Oh! Un policia que llegeix!" Hole ha de resoldre l'assassinat d'un membre de l'exèrcit de salvació, una organització militar benèfica que ajuda els drogoaddictes i marginats de la societat però que té interessos més obscurs, com ara la promoció immobiliària. Repressió cristiana, secrets guardats massa temps i gelosies entre germans acaben de configurar el conjunt, una sèrie de trames que Nesbo atura, combina i posa en marxa amb una eficàcia innegable. Tanta, que el director de cinema Martin Scorsese ja ha comprat els drets d'una de les novel·les de Nesbo (L'home de neu, que encara no tenim traduïda) per fer-ne una pel·lícula. Davant la possibilitat que Scorsese ambienti la història als Estats Units, Nesbo ha dit que prefereix que facin una bona pel·lícula que passi on sigui que una mala pel·lícula ambientada a Oslo. La pregunta és inevitable: i per què situa els llibres a Oslo, ell? Que podrien funcionar on fos, les seves trames, canviant la neu per raigs de sol i les bufandes per pantalons curts? S'imaginen un policia de Sciascia sense el sol sicilià trencant les pedres o un comissari Maigret que no pogués caminar pels molls emboirats de la vora del Sena? La situació geogràfica d'una novel·la no és prescindible. O no ho hauria de ser.

Així doncs, per a qui són els llibres de Jo Nesbo? Per què se n'infla el número de pàgines -no baixa gairebé mai de les cinc-centes-, allargassant una mica massa la trama: per poder-ne apujar el preu o perquè sembli més de pes? Què hi fa més: la set d'immortalitat de l'autor o l'ambició d'una indústria editorial insaciable? Una pregunta difícil de contestar, fins i tot per a Harry Hole, l'Enric Forat. El que és clar és que tornem a ser on érem al principi, sobre la línia vermella, que cada vegada es fa més ampla, més trinxera.

Més continguts de