El primer dels sis llibres de l'única obra de Lucreci, De la natura , comença amb una invocació a Venus. La ferida d'amor que la deessa escampa aconsegueix vèncer la violència marciana (derivada del déu Mart) i fer possible el miracle de la vida: "Sense tu no sorgeix res a les divines ribes de la llum, ni res no es fa tampoc d'alegre ni delitós". Després de la captivadora endreça inicial, el poeta explica l'assumpte dels més de 7.400 hexàmetres que escriuria durant la primera meitat del segle I aC. "Començaré a par-lar-te de la primera essència del cel i dels déus, a exposar-te els elements de les coses, d'on la natura pren tot el que crea i acreix i nodreix, o en què la mateixa natura destruïda es resol. Aquests elements, solem anomenar-los matèria i cossos engendradors, en explicar la doctrina, i sements de les coses designant-los també amb el nom dels cossos primers, perquè són els primers dels quals totes les coses sorgeixen". Lucreci lloa Epicur, explora Empèdocles i Anaxàgoras, refuta Heràclit -li sembla "extrem deliri" afirmar que "el foc ho és tot"-, es pregunta per l'origen dels cucs en els cadàvers i admet la mortalitat no només del cos, sinó també de l'ànima. Acceptar l'eternitat del temps de la mort és un indici de saviesa. Per perpetuar la vida, podem picar a la porta de Venus i optar per la reproducció.