Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Mortaldats del pas del temps

Una traducció més literal d'A visit from the Goon Squad, el títol original de la novel·la de Jennifer Egan, podria haver estat alguna cosa així com Una visita de la brigada dels brètols. Tanmateix, El temps és un cabró, una frase repetida diverses vegades tot al llarg del llibre, és molt més encertat. Sobretot perquè deixa clar des d'un bon principi quin és el motiu central de l'obra: els estralls que causa el pas del temps en la vida de les persones, les transformacions inevitables i imprevisibles que es donen en la biografia d'un home o d'una dona durant els anys que transcorren des de la joventut exaltada fins a la maduresa, pletòrica o resignada, i la vellesa tediosa i decrèpita.

Construïda a partir de capítols focalitzats sempre (o gairebé) en un personatge diferent, podria llegir-se com una típica novel·la de vides encreuades, oberta, calidoscòpica, populosa i molt folgada, en què els personatges apareixen, desapareixen i reapareixen en els moments més inesperats o de les maneres més sobtades. O podria llegir-se, també, com un volum de relats, autònoms però alhora subtilment vinculats els uns amb els altres, amb un tema de fons -la putada de fer-se gran- que és comú a tots, amb una sèrie de reflexions recurrents i amb una galeria de personatges que, en la majoria dels casos, són protagonistes en un episodi, secundaris en un altre i no surten gens (o només de rampellada) en el següent.

Per al meu gust, El temps és un cabró resulta massa dispersa, en el seu conjunt, per ser una novel·la del tot reeixida. I cadascun dels tretze episodis queda massa enlaire o és massa poc contundent per acabar configurant un volum de relats prou sòlid, heterogeni però alhora coherent i suggeridor. Això no vol dir que l'obra sigui fallida. En absolut. Tot i que és més autèntica que potent, més vistosa que eficaç, El temps és un cabró té força al·licients.

Per començar, és molt atractiu un dels espais que retrata: el món de la música, des dels explosius ambients del punk rock al San Francisco de finals dels 70, amb els seus tuguris inundats d'alcohol i heroïna i els grups de noms extravagants, fins a l'esquifidesa creativa i la voracitat mercantilista d'avui, quan fins i tot els professionals més predisposats i honestos tenen la sensació que ja a penes no es fa res de bo.

També és fascinant la tipologia de certs personatges del llibre, els més sucosos i carismàtics: velles glòries del punk rock a qui veiem en els seus moments àlgids, però també a les hores baixes del moment present. En aquest sentit, són destacables Bennie Salazar, un expunk que ara treballa a disgust com a magnat de la producció, Bosco, un músic en decadència que vol reviure les glorioses bogeries de la joventut encara que això li costi el ridícul i la mort, i Lou Kline, productor i caçatalents que ha passat de ser el rei de la nit a estar postrat en un llit d'hospital, víctima de dues embòlies. Egan va viure una temporada a San Francisco en l'època que descriu i sembla que coneix de primera mà -sexe, drogues i rock'n'roll- el material amb què treballa. Amb tot, la part musical del llibre és només això: una part. Molts episodis estan protagonitzats per personatges que estan relacionats de manera tangencial amb el món de la música. Menys interessants, aquests episodis mostren una mica convencionalment una sèrie d'homes i dones (Sasha, la cleptòmana, Dolly, la publicista d'un genocida, Ted Hollander, l'apassionat de l'art) erràtics, ferits o esperançats, atrapats en el vaivé de la vida, acumulant pèrdues, errors, naufragis sentimentals i concessions de tota mena.

Potser li hauria convingut, a Egan, reduir l'abast del seu enfocament: limitar el nombre d'històries, donar joc a menys personatges -concedir-los més recorregut- i renunciar a abastar un arc temporal tan vast, de quatre dècades. O això, o escriure 300 pàgines més. Potser així El temps és un cabró no seria més prometedor en el que ofereix que satisfactori en el que dóna.

Més continguts de