Llegim 08/09/2012

Un Nabokov menor

Pere Antoni Pons
3 min
Un Nabokov menor

En una excel·lent entrevista publicada a la revista The Paris Review l'any 1967, Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, 1899 - Montreux, 1977) és interpel·lat sobre els seus hàbits de treball i el seu mètode d'escriptura. El motlle o model de la cosa, contesta més o menys l'autor de Pàl·lid foc i Pnin (entre altres novel·les), sempre precedeix la cosa. Brillant, rigorós i burleta, Nabokov continua explicant que tan sols comença a escriure quan ha confegit l'esquema global de tota l'obra, igual com si es tractés d'omplir les caselles d'uns mots encreuats. Abans, l'entrevistador ja li havia preguntat si, tal com els succeïa a alguns dels seus col·legues (per exemple, a E.M. Forster), els seus personatges de vegades prenien vida pròpia i se li escapaven de les mans, fins al punt de dictar-li el curs de les novel·les. "Els meus personatges són condemnats a galeres", replica Nabokov, després de riure's de la suposada autonomia dels personatges literaris de l'autor de Viatge a l'Índia . Totes dues respostes, expressades amb una mescla personalíssima i inconfusible de desmenjament intel·lectual i d'humorisme altiu o arrogant, diuen molt de la literatura nabokoviana, enemiga de la facilitat, de la improvisació i de l'instint, deliberadament sofisticada i rica, filla d'una concepció alhora radicalment lúdica i radicalment lírica de l'obra d'art com a artifici enjogassat, greu, alat i hipnòtic.

La literatura de Nabokov -n'hi ha prou de recordar les pàgines més memorables de Lolita (1955) per constatar-ho- és plena de lúcides i vibrants exploracions de l'ànima humana i de les passions que l'agiten, l'eleven o l'esclafen, però significativament la passió que hi batega amb un timbre més sincer i amb una força més genuïna és, sempre, la passió pel llenguatge. Més enllà de si ens interessen els dilemes, les peripècies i els conflictes dels seus personatges, o les anècdotes de les seves històries, llegir Nabokov és fascinant perquè sempre se li nota l'afany per exhaurir totes les possibilitats -per provar tots els recursos- de la prosa. La cobdícia tècnica i estilística de Nabokov resulta irresistiblement fascinant sobretot perquè revela la vertadera naturalesa de la seva actitud davant del llenguatge, mescla de voracitat de caníbal, de curiositat de científic, d'audàcia de malabarista i de devoció extàtica de sant.

Aquesta fascinació no es dilueix ni tan sols en la lectura dels seus títols menors, comés el cas de Cosas transparentes , una nouvelle apareguda originàriament el 1972 i que ara Anagrama publica en castellà per primer cop en una meritòria traducció de Jordi Fibla. Cosas transparentes conta la història de Hugh Person, un editor nord-americà de personalitat inhàbil, problemàtica i tènue. El relat de la vida de Person -és un típic joc de paraules nabokovià, aquest cognom tan paradoxalment impersonal- s'estructura a partir dels quatre viatges que, al llarg dels anys, fa a un petit poble de Suïssa. Els episodis més importants de la vida de Person són la complicada relació amb el seu pare, el tracte professional amb un escriptor d'èxit i un matrimoni fracassat que, com en un malson d'automatismes sinistres, culmina amb un crim i un brot de bogeria.

Dispersa i el·líptica, narrada per diferents narradors (no sempre identificables), Cosas transparentes es revela com la radiografia borrosa d'un home desafortunat i de la seva vida tràgica. Tot i que en alguns passatges el lector pot sentir-se exclòs o lluny d'allò que se li relata, de tant en tant es topa amb exemples de prosa excepcional (frases que rutilen, adjectius que esclaten o floreixen) que li recorden que, si bé aquest és un Nabokov menor, al capdavall és un Nabokov. Com quan el pare de Person demana a la recepció de l'hotel si ha arribat cap carta per a ell i el recepcionista li diu que només hi ha " un telegrama para una señora Parson, mas nada para él (salvo la sorda conmoción de una coincidencia incompleta) ". Menor o major, Nabokov és sempre sinònim de gran literatura.

stats