A El retorno del húligan partia de l'experiència de tornar a Romania -país on va néixer l'any 1936- després d'uns anys d'exili als Estats Units. La guarida mostra la vida de l'exiliat al país d'acollida. ¿Va ser aquest el punt de partida de la seva última novel·la?

Sí. Vaig arribar als Estats Units l'any 1988, amb 52 anys. Va ser una experiència dura: no només perquè m'havia instal·lat en un país llunyà del qual fins i tot desconeixia la llengua, sinó perquè em feia l'efecte que el meu viatge també havia sigut a través del temps. La modernitat, obertura i dinamisme de la societat nord-americana eren notables.

Un dels personatges del llibre, el professor Peter Gaspar, és amenaçat de mort per un text que ha escrit mostrant aspectes "foscos" sobre el passat de Mircea Eliade.

Vaig viure una experiència similar. Va haver-hi gent que em deia que escrigués exactament tot el que vaig passar, però vaig preferir convertir-ho en una novel·la. I a poc a poc van anar apareixent temes que van anar creixent: l'exili, els Estats Units, la modernitat... i com una possible tragèdia acaba convertida en farsa. El nostre temps és burlesc.

El món que descriu a La guarida, espectacular i estripat, sembla hereu de la carnavalització que defensava Mikhaïl Bakhtin.

Potser totes les èpoques han tingut un punt important de carnavalització, però la nostra l'accentua més: la vida passa a una velocitat altíssima i necessitem vendre-ho tot. Tenim una perspectiva molt pragmàtica de l'existència...

El professor Marc Fumaroli em deia fa uns mesos que a la literatura del segle XXI li calen més autors com Rabelais. Hi està d'acord?

Hi estic força d'acord, sí. El sarcasme, la decadència, la foscor i la barreja entre tragèdia i comèdia són elements molt importants de la nostra època. Es pot comprovar diàriament. Reflectir-ho en una novel·la és mostrar totes aquestes cares de la realitat.

Encara que s'hagi dit que aquest últim llibre és "la novel·la americana de Norman Manea", el gran fantasma que la recorre de dalt a baix és Europa.

És ben bé així. La meva percepció dels Estats Units és des de l'òptica de l'estranger europeu, concretament la d'aquell que hi arriba des d'un país de l'Europa de l'Est, carregat de prejudicis, records i tensions. El llibre mostra el pas d'una societat pròxima, en molts aspectes totalitària, cap a una altra de lliure, caòtica, una mica esbojarrada. Els Estats Units són un país molt creatiu, pel que fa a la comèdia negra.

Escriptors com Saul Bellow han construït novel·les en què aquesta comèdia negra és fonamental. En algun moment La guarida pot recordar El planeta de Mr. Sammler , ambientada a Nova York i amb un professor universitari de protagonista. ¿Tenia aquesta novel·la al cap, a l'hora d'escriure la seva?

Sammler és un jueu europeu que, després de patir l'Holocaust, va emigrar als Estats Units. Li toca confrontar-se amb un món totalment nou i brutal. Bellow va ser un bon amic meu, i fins i tot en vaig escriure un llibre de converses, Before parting (2008). No era l'americà prototípic : va viure una temporada a França, parlava llengües i va mantenir l'herència jueva molt viva. Durant l'enterrament del seu pare, Bellow va plorar. Els germans li van recriminar que es comportés "com un immigrant". Hi ha punts de connexió entre un llibre i l'altre: Sammler hauria pogut ser un dels professors de La guarida .

El retorno del húligan eren unes memòries novel·lades. Aquí ens trobem amb un llibre que parteix d'experiències biogràfiques per portar-les al territori de la ficció.

Una novel·la no és una fotografia: és més aviat com un quadre. A dins del quadre hi trobes l'autor, que tria els colors, la llum i emfasitza un aspecte o un altre. Quan escrius, l'enfocament, els adjectius i els verbs són les teves eines per aconseguir el que vols. Sempre tens un lector al cap, mentre treballes: La guarida no és un llibre per a tothom, demana una mica d'entrenament.

Per als professors de la seva novel·la, la literatura és un refugi.

Fa uns anys podies arribar a ser perseguit si llegies segons quin llibre. Ara que tot està disponible en qüestió de segons, ara que l'oferta és incomparable, hi ha menys demanda que quan els llibres estaven prohibits. La imatge ha guanyat la batalla a l'obra literària. La immediatesa i la instantaneïtat poden arribar a ser molt perilloses: és per això que els personatges viuen la literatura com el seu últim refugi. Naixem de manera biogràfica i bibliogràfica. La família que ens fem a través dels textos pot arribar a ser més important que la biològica.

A La guarida fins i tot hi trobem una interpretació de l'11 de setembre del 2001.

El professor Augustin Gora diu que, atacant les torres, els terroristes es van equivocar: si realment volien acabar amb la cultura occidental, el que haurien d'haver fet era carregar-se les biblioteques. Així haurien acabat amb la cultura, l'autèntic nucli dels éssers humans.