Publicitat
Publicitat

Negre cant ebri d'opi

"El millor de Georg Trakl ja és per sempre un bé català". Que em disculpi el lector si començo parafrasejant Carles Riba, que sentenciava això mateix respecte del poeta anglès Rupert Brooke, traduït per Marià Manent. I és de notar que és gràcies a Feliu Formosa que tenim Trakl en català, que probablement és el millor que ens podia haver passat. La sensibilitat formosiana s'identifica amb prou nitidesa amb la poètica de Trakl, fins al punt que no seria agosarat establir una línia imaginària en la constel·lació de la poesia que va de Hölderlin a Trakl i Rilke, i que, a través de Carles Riba, passa a Vinyoli i arriba a Formosa.

Ja des de 1978, quan publicà a l'Escorpí Helian i altres poemes , el mateix Formosa reporta que va ser un llibre que va produir més d'un daltabaix en l'ànim de bastants poetes joves. Ultra la insistència del seu amic Joan Vinyoli perquè el traduís, el poeta-traductor considera que traslladar-lo al català era per a ell una necessitat. Hi ha, com dèiem, aquesta patent filiació que fa que el resultat sigui extraordinari. El món al·lucinat, angoixant i obsessiu de Trakl arriba en la nostra llengua amb una força sòbria i fascinant. El traductor no ha volgut sacrificar gens la fidelitat textual i és per això que no manté la rima, però respecta la mètrica. La recurrència de motius, imatges i mots contribueix al caràcter obsessiu d'aquesta poesia, fins al punt que hom sap com hi entra però no com en sortirà, restant, com percudint en la psique, aquesta sensació lancinant i neuròtica en el regust posterior a la lectura intensa. El títol de la ressenya (genial vers anapèstic de Formosa, que millora en tot l'original), del poema Transfiguració , resumeix com cap altre l'essència d'aquesta poesia. La foscor (els cromatismes són part inherent de Trakl), el cant (que és gairebé sempre una mena de trenos grec) com a forma de lament, de conformació d'un llenguatge de la nostàlgia per a aquest "home perdut entre un manyoc de vies", per dir-ho com Carner, poeta vitalista que globalment no té res a veure amb Trakl, però que també té una vena metafísico-elegíaca. Posats a buscar fils i constel·lacions, fixem-nos també com, des de la revista Der Brenner d'Innsbruck, a la qual va estar vinculat Trakl, es va reivindicar la figura de Kierkegaard i, justament, en el poema Musa capvespral , hi trobem un "Endimió que sorgeix de la fosca de velles alzines", que ens remet al primer-i pràcticament únic- llibre de poemes de Joan Triadú, Endimió , tocat de cap a cap d'una tortura existencial que no podem deixar de lligar amb el filòsof danès i amb el poeta austrohongarès.

D'altra banda, l'"ebri d'opi" era ell, drogoaddicte des de l'adolescència, i, segons li van diagnosticar a l'hospital militar de Cracòvia l'any 1914 -on va morir d'una sobredosi de cocaïna, després de viure una experiència molt dura amb ferits de guerra-, estava afectat de dementia praecox , ara coneguda com a esquizofrènia. Potser la psiquiatria d'avui s'inclinaria per classificar el seu mal dins de l'anomenada "patologia dual", en la qual el subjecte pot patir una forma de psicosi i arribar a les drogues com a forma d'automedicació. Si a més a més hi afegim la relació incestuosa amb la seva germana Margarethe (d'una bellesa pertorbadora), que marcà la seva vida amorosa, el quadre, com veiem, és considerable. Trakl és un visionari premonitori de la desolació que assolaria Europa, revelador de la pèrdua que ens conforma, un parallamps que morí en la descàrrega.

Més continguts de