Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

No et deixaré seure a l'autobús

Entre una aposta de risc i una prima de risc hi ha la distància que separa un rotllo d'estiu d'un amor per sempre, un llibre refrescant d'una obra mestra

Ni l'haurien d'apallisar pel carrer ni hauríem de prendre mal

Que la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol es diria Victus i que li portaria problemes ja ho vaig avançar en aquesta secció el passat 14 de setembre. "M'apallissaran pel carrer i em tancaran a la presó", em va dir ell, tot demanant-me que no concretés encara el motiu del delicte: que l'ha feta en castellà. Només vaig poder apuntar que, malgrat el títol, no està escrita en llatí.

Ara que ja ha saltat la notícia, admeto que em continua sorprenent el canvi de llengua de l'amic Sánchez Piñol. Tothom té dret a escriure en l'idioma que vulgui, només faltaria. "És irracional, m'ha sortit així, la creació t'arrossega i t'has de deixar portar", explica l'escriptor. Fantàstic: visca la llibertat creativa. Però, més enllà de la decisió personal de l'autor, els qui ens dediquem a parlar públicament dels llibres dels altres potser hauríem d'intentar que l'argument de la novel·la (una història sobre l'11 de setembre del 1714 escrita des del punt de vista catalanista) o les possibilitats de projecció internacional no ens servissin per justificar-ne l'opció lingüística. Perquè encara prendríem mal i no és això, companys.

Els primers lectors de Victus , que publicarà La Campana, en parlen amb entusiasme i asseguren que és el llibre definitiu per entendre les relacions tortuoses entre els catalans i Espanya. "És un llibre que no beneficiarà gens l'autor", va comentar Sánchez Piñol fa un any, quan el va donar per acabat. En part, suposo que és aquesta la gràcia de la vida: fer apostes de risc i veure què passa.

Quan la felicitat efímera està renyida amb el civisme

Ja he llegit Momentos de inadvertida felicidad (Anagrama), de Francesco Piccolo, un catàleg de plaers minúsculs a l'estil d'El primer glop de cervesa , de Philippe Delerm. M'ha agradat molt, sobretot quan l'autor confessa petits pecats com ara que a l'autobús es llança a ocupar un seient buit i després es passa tot el trajecte mirant cap enfora, amb els ulls clavats a la finestra, no fos cas que topés amb alguna mirada recriminatòria que pogués exigir-li un gest de cortesia.

O quan es felicita per no haver fet encara coses que tard o d'hora farà, com escriure una novel·la en què s'hagi de descobrir qui és l'assassí, preparar-se una infusió abans d'anar a dormir, ordenar les fotos velles, tenir una caseta amb hortet al camp o deixar la seva dona per una altra de molt més jove (si mai passa a l'acció, ella no podrà dir que no n'estava avisada).

Si parlem per telèfon i la comunicació es talla, qui torna a trucar?

Francesco Piccolo, guionista de pel·lícules com Habemus Papam , creu que hauríem d'establir una convenció universal sobre com ens hem de comportar quan parlem per telèfon i es talla la línia. Segons ell, hauria de tornar a trucar la persona que havia fet la trucada. "Estaria bé que ens poséssim d'acord d'una vegada i per sempre. Per norma general ho intenten tots dos alhora, o tots dos esperen que ho intenti l'altre". I sempre sempre sempre, quan finalment decideixes intentar-ho tu, l'interlocutor ha tingut la mateixa idea i resulta que comunica.

La convenció, en qualsevol cas, arribaria tard. El problema s'hauria d'haver resolt en aquella època no tan llunyana en què les persones parlàvem per telèfon en lloc de comunicar-nos per WhatsApp. Aquella època estranya en què teníem hotmail en lloc de gmail, en què pagàvem els SMS i en què el verb clicar encara no havia eradicat els mai prou consolidats pitjar o prémer . Aquella època en què no havíem sentit a parlar ni de la prima de risc ni del pacte fiscal. Aquella època en què l'Albert Sánchez Piñol no s'hauria imaginat mai que acabaria escrivint una novel·la en espanyol.

Més continguts de