Publicitat
Publicitat

Quan el París ocupat també era una festa

El 14 de juny del 1940 la Wehrmacht va entrar a París sense trobar resistència. En qüestió de setmanes, quedaren enterrats els darrers rastres de la democràcia francesa i el Tercer Reich es preparava per a una ocupació indefinida, després que les defenses s'enfonsessin en qüestió de setmanes.

Abans de la caiguda, París era una ciutat d'una vitalitat cultural extraordinària, on hi cabien des de la solemnitat de l'Académie Française fins a les avantguardes del surrealisme i els excessos comesos al Moulin Rouge, la capital d'un país on es tractava l'escriptor amb una reverència que no tenia comparació amb cap altre lloc del món. A l'època d'entreguerres, París havia acollit escriptors com Edith Wharton, Gertrude Stein, Ernest Hemingway, John Dos Passos, Francis Scott Fitzgerald i Henry Miller entre d'altres, i a la nit es podia gaudir de l'espectacle de Josephine Baker o sentir el gran Django Reinhardt i el seu Hot Club de France. I mentre tot això passava, el país s'havia anat enfonsant i, per afegir una mica de verí al que ja existia, Charles Maurras havia fundat un moviment antisemita, l'Action Française, i Louis Ferdinand Céline n'havia tingut prou amb ell mateix per bastir un discurs antisemita tan desbocat com les seves novel·les que l'havia fet exclamar, orgullós: "Ara sóc l'enemic número u dels jueus".

L'entrada dels alemanys a París va provocar al principi una desbandada plena de pànic: ¿qui no recorda Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca, ballant en un club mentre sona Ponciana, mentre ella li diu: "Són canonades o els batecs del meu cor?" Però després vingué la rendició del mariscal Pétain i la divisió de França en dos, París quedà sota la dominació dels alemanys i molts començaren a tornar: ¿i qui es podia resistir a l'atractiu d'una ciutat que disposava de 105 cinemes, 24 teatres, 14 music-halls i 21 cabarets?

Mentre Goebbels deixava clar que l'objectiu de la campanya era "posar fi a la dominació francesa de la propaganda cultural, a Europa i al món", d'altres, com l'escriptor Ernst Jünger s'ho prenien amb molta més calma i procuraven alternar amb noies i fer-se convidar als salons literaris. Relata Jünger que un dia va anar a visitar Picasso, i després d'una llarga conversa sobre art, Picasso li va dir: "Vostè i jo, aquí asseguts, podríem negociar la pau aquesta tarda; a la nit els homes podrien somriure". Era el 22 de juliol del 1942, i encara quedaven gairebé tres anys de guerra i resistència, i la flama d'aquesta resistència la va encendre De Gaulle quan es va dirigir a la nació des de Londres per invocar l'orgull i la independència dels francesos.

I com en tota guerra, hi va haver herois i traïdors. Entre els herois modestos, Samuel Beckett, que va dir que preferia una França en guerra que no pas una Irlanda en pau, i que traduïa a l'anglès informes dels serveis secrets que s'enviaven a Londres; Jean-Paul Sartre, i sobretot Albert Camus, la que seria la veu més ferma i lúcida de la postguerra. Entre els traïdors, Coco Chanel, que compartia suite al Ritz amb un oficial de la Wehrmacht trenta anys més jove; Pierre Drieu La Rochelle, que gaudia d'un gran prestigi literari i que pagaria la seva col·laboració amb el suïcidi, i sobretot Céline, que mentre destralejava contra els jueus d'una manera grollera fins i tot per als mateixos nazis anava a treballar de metge amb els pobres de les clíniques dels suburbis de París.

Alan Riding fa al seu llibre un autèntic inventari del que foren uns anys fascinants, quan escriptors, actors, directors de cinema, autors teatrals, arquitectes, modistes, convivien amb els ocupants en una relació de vegades ambigua i de vegades francament servil. Però com va dir Anthony Eden, el secretari d'Afers Estrangers britànic durant la guerra: "Qui no ha patit l'ocupació d'un exèrcit estranger no té cap dret a pronunciar-se sobre què fa un país que sí que l'ha patit".

Més continguts de