Martí Sales ens ha fet gruar però hi torna. Acaba de publicar Principi d’incertesa, un nou llibre després de Dies feliços a la presó (Empúries, 2007). Feia estona que l’esperàvem i ha aparegut amb un organisme viu sota el braç que desplega les obsessions de l’escriptor barceloní.

Principi d’incertesa no és una novel·la, és un llibre en forma d’animal o, si voleu, una butaca a primera fila per veure la radiació de fons que batega al cervell del seu autor, si m’apropio de la terminologia científica del llibre.

Dins de les pàgines d’aquesta ficció s’hi barreja la biografia del mateix Martí Sales travessada constantment per la literatura i el procés d’escriptura. El poeta fa servir el mot escriviure i en fa una definició: l’aventura és l’escriptura. A partir d’aquest constructe, Martí Sales ens resumeix amb què ensopegarem dins el llibre: una baralla constant per la frase bonica.

En Sales envia el lector a la seva habitació a Ledig House, una residència per a escriptors on va passar una temporada. Se l’endú de llibreries a Manhattan, el fa pujar a una colla d’avions, el converteix en testimoni de festes i orgies, el tanca amb ell en una cel·la de Poblet, en una casa a Vallclara -un poble de la Conca de Barberà- i l’entafora al delta del riu Casamance, al Senegal. Principi d’incertesa és, en aquest sentit, una mena de diari que no es conforma, que vol enlairar-se. I amb aquesta força de globus aerostàtic que posseeix Martí Sales, ell esmorza discutint sobre el desig en les novel·les de Nabokov, beu quintos per sentir-se més a prop de Flann O’Brien, passeja en grup per la Zona Franca amb la imatge al cap de la coberta de Los detectives salvajes de Bolaño, i Michaux pot salvar-lo de no ser confós per un carterista. Les paraules a Principi d’incertesa no s’acaben amb els escriptors i els llibres, continuen a les lletres de les cançons que repoblen el llibre. Hi surten Marvin Gaye, els Beatles, Dylan, Jonathan Richman i Prince Buster, entre d’altres. Perquè tot és caos fins que no hi posa ordre la lletra. Enmig de la biografia, hi treu el cap la física. No calia.

Sales, enjogassat pel gustet de les paraules, és capaç de convertir una proposta de la Lonely Planet en un revelació mística. I així dansant, arriba al capítol final, on se’n riu de la mort, perquè escriure, ho sap bé, és una manera d’allunyar-la.