Publicitat
Publicitat

Pujar el pare a dalt

Un dels reptes més importants que qualsevol home ha d'afrontar al llarg de la vida és la relació amb el pare. La literatura, el teatre i les pel·lícules se n'han ocupat a bastament, no cal ni dir-ho. Una de les modalitats típiques és la dels fills apàtics, incapaços d'aixecar el cap i rebel·lar-se contra l'autoritat paterna. Mentre llegia el flamant Premi Llibreter (en categoria de llengua estrangera) no podia evitar pensar en el còmic de Chris Ware, Jimmy Corrigan, el noi més intel·ligent del món , i el seu protagonista solitari i tristíssim que, davant la notícia de la mort del pare, repassa la infància i la joventut que no es va atrevir a viure. Si saben de què els parlo, els passarà com a mi: el protagonista d'aquesta novel·la, el Helmer, ja només tindrà una cara, la de forma d'ou del Jimmy, i el paisatge de llacs gelats, prats i planura infinita holandesa estarà partit en quadres i quadrets com els del còmic de Ware. O com els quadres de Vermeer. Són dues obres silencioses, gairebé mudes, perquè volen explicar per què la incomunicació entre les persones, i la repressió dels desitjos, són al cor de la infelicitat.

El Helmer és fill d'un granger. Tenia un germà bessó, el Henk, i una mare, que ja no hi són. S'ha passat trenta-cinc anys amb el cap cot entre vaques, ovelles i ases i, ara que en té més de cinquanta, s'adona que s'ha quedat sol amb un pare vell. Com diu ell mateix: "Sóc de Frísia Occidental, una regió als Països Baixos on els grangers ploren quan es mor una vaca, però no mouen un múscul quan enterren les seves mares". D'això mateix tracta el llibre: d'enterrar el pare sense moure ni un múscul. Des de la frase que obre la narració -"He pujat el pare a dalt"- la presència del progenitor serà com la d'un fantasma, que hi és i no hi és a la vegada. La veu narrativa, i el punt de vista, són els del Helmer, i la seqüència temporal és desordenada: tan aviat recorda un accident fatídic de fa trenta anys com un episodi de fa cinc minuts. Tan aviat tenim divuit anys i patinem sobre un llac glaçat com en tenim cinquanta-cinc i canviem pals de la tanca que envolta les ovelles. El passat i el present es confonen en la vida del Helmer perquè, per a ell, encara no ha començat. Ha dut l'existència que havia de dur el seu bessó, ha obeït el pare en tot moment, i ha aguantat. Ho ha aguantat tot sota la pluja fina i persistent típica dels països del nord, que sembla que no sigui res, però que va calant i calant cap al moll dels ossos, fins que ens adonem que estem xops. El Helmer ho està, de xop, i no pot més. Amaga un secret, un enigma que no podem revelar sense espatllar la lectura, però que ja avancem que no esclata de cap manera efectista a mitja novel·la, sinó que la recorre de manera subtil i subterrània, i l'esquitxa de tant en tant, per donar una tensió molt aconseguida a unes situacions que, d'altra manera, potser serien monòtones: el ritme de vida a la granja on viu és el que és, al cap i a la fi, i aquesta obra de Gerbrand Bakker el sap capturar d'una manera esplèndida.

Un altre mèrit indiscutible del llibre són els diàlegs: breus, gairebé lacònics, reprodueixen a la perfecció la contenció d'uns personatges que estan més acostumats a tractar amb bèsties que amb homes i amb dones, i que s'enfronten a la vida amb un vocabulari limitat, que cabria a dins d'un pot de llet. Com sempre, el mèrit de l'escriptor holandès és fer veure que no en té més, de vocabulari, i posar les paraules justes en el moment adequat. A dalt tot està tranquil és una novel·la discreta i lenta, que deixa un pòsit de tristesa al cos, però que deixa lluir algun raig d'esperança, potser de color verd. Un encert de la nova editorial barcelonina Raig Verd, a qui donem la benvinguda.

Més continguts de