Publicitat
Publicitat

Quim Monzó: "Fa quinze anys que no convido ningú a sopar a casa"

Ens regala dues hores, esmorzar inclòs; presumeix de veïna de balcó de l'altra banda del carrer, estudiant d'Erasmus, i, de tant en tant, interromp l'entrevista: "Dic obvietats?", "M'enrotllo massa, oi?" No descarta exercir de tertulià que no sap què dir: "No seria un recurs, és veritat"

Tens horari laboral?

No, és tot el dia. Llegir i escriure, llegir i escriure, i, de tant en tant, jeure al sofà i llegir ficció, cosa que ja no puc fer a la nit perquè, si trobo un llibre bo, no puc dormir: fins i tot si el tanques, el cervell continua pensant, perquè s'ha excitat. Hi hauria d'haver una selecció de llibres que et faran dormir, demano que la feu a l'ARA.

N'hi hauria cap de teu?

El primer, segur, L'udol del griso al caire de les clavegueres. A mi no m'agafaria son perquè m'indignaria i pensaria "quina merda de llibre", però la gent s'adormiria amb facilitat.

Dorms poc.

Però faig grans migdiades d'una hora i mitja, al llit, vestit i amb sabates, amb els peus que pengen per fora.

Explica'm la teva vida social.

No existeix. Jo diria que en els últims quinze anys no he convidat ningú a sopar a casa, i jo no vaig a casa de la gent. M'hi sento incòmode. Si quedo per dinar o sopar, és en un lloc neutral.

Tens pocs amics...

No en tinc cap, tinc gent amb la qual a vegades em truco, però ni hi quedo ni res. Això dels amics és molt d'adolescent, molt del Facebook. Amic em molesta... què vol dir, amic?

No parles de tu amb ningú?

Hòstia, no, quina mandra! Per això et poses a escriure un llibre i ja està. Tinc fòbia social, com l'Elfriede Jelinek, l'autora austríaca a qui van donar el premi Nobel i hi va enviar un vídeo.

Però tu l'aniries a recollir...

El Nobel no li donaran mai a cap català, pots tenir-ho ben clar, ja la van cagar amb en Frederic Mistral, i mai més. Si no hi ha un estat al darrere, aquests suecs, res.

El teu divertiment actual és el Twitter?

És un joc, hi ha molt d'enginy, em fa pensar en les greguerías del Gómez de la Serna, aforismes amb ironia. Però també hi ha molt d'imbècil i fanàtic i de torracollons, per començar, els gurus que vénen a dir-te: "Això no es pot fer!" Doncs, mira, ho estic fent! I els que amb les xarxes han trobat l'excusa per acceptar que la seva vida és una puta merda. Tenir una vida social a Twitter no és res, tot és fals, no cardes, allà. I a la que grates, tios que mantenen converses obscenes són directors de banc o mestres d'escola.

T'atabala ser un referent de la cultura catalana...

He fet de tot per evitar-ho, per decebre. El món de la literatura és tontet, hi ha una petulància, es creu superior, sobretot els que van d'escriptors i es treballen una imatge que ha d'aportar misteri, ambigüitat, aura... Si el text està bé és un bon escriptor; que fos jueu, tuberculós i homosexual m'importa un colló. Si tu treballes per trencar l'aura constantment, ficant-te a Twitter a fer l'idiota com faig jo, vestint-te de tia, ho troben ofensiu i et miren malament. M'agrada fer això.

Tu escriu i prou.

La literatura és una meravella, però hi ha 80.000 novel·les que són una puta merda comparades amb una sèrie de televisió i, en canvi, la literatura va amb aires de sobrada. Fa temps que l'art central no és la narrativa, ho va ser el cinema, ho va ser la tele; ara és aquesta mena de tele que et compres en DVD o que la gent es descarrega des de l'ordinador, això és el centre, i la literatura és marginal. I els grups marginals, per no tallar-se les venes, s'erigeixen en "nosaltres sí que tenim la veritat absoluta, la literatura és un art superior". No!

T'inquieta saber que hi ha gent que t'odia ?

És inevitable, ja s'ho faran... Si t'hagués de treure la son els enemics que tens no dormiries. A vegades algú et fa un afalac i grates una mica i penses: "Ostres, aquesta persona és molt burra!" Dec ser una merda perquè si li agrado a aquest estic perdut! Els afalacs també s'han de relativitzar...

De què t'agrada opinar ?

El meu ideal és fer articles d'opinió sense opinió. Quan començo a escriure no sé si estic a favor o en contra que els trens surtin de les vies i s'estavellin contra les cases... perquè a mi tant se me'n fot, el meu ideal seria que se me'n fotés tot.

I la teva ideologia?

La cosa més bona va ser decebre'm dels que havia votat. Els de la dreta ja me'ls coneixia, però quan em vaig adonar que els de les esquerres també són una colla de desgraciats, que estem envoltats d'ineptes, vaig veure que podria parlar amb més neutralitat, ser més lliure.

Sobre el futur del català sí que tens opinió.

Tu i jo parlem una cosa més o menys decent, que encara diria que és català. Però si escoltes les emissores de ràdio o engegues la tele, ¿això és català? És catanyol pur, castellà amb paraules catalanes. Això està molt cardat i quan ho dius la gent s'emprenya: estàs desmotivant! Però què vols que digui si és el que penso? Que menteixi? A cagar a la via!

Què t'irrita?

La impostura. Hem de parlar de gastronomia, doncs parlem-ne bé, treu-me la faràndula, la secta gastronòmica. Us demano que a l'ARA feu pàgines de religió, que em sembla que no en teniu, només per parlar de gastronomia, perquè s'ha convertit en una religió.

Als indignats els ha tocat el rebre als teus articles.

Sí, amb els indignats vaig al·lucinar! Uns tios que abans d'haver fet res ja s'autoanomenen una revolució... A la revolució francesa no li deien revolució abans de fer-la! Què han aconseguit? Què ha canviat del món? Volen fer llistes obertes, però ja fa anys que molts articulistes estem demanant llistes obertes.

Què t'han fet els turistes, que no els suportes?

Són la pitjor plaga de les últimes dècades, alteren la vida de les ciutats, la corrompen... La Barcelona de la meva infantesa ha desaparegut per la puta especulació dels hotelers i de tot el que viu del turisme, és una ciutat on tot és un calc de qualsevol altra ciutat de les que es degraden.

Dedueixo que no faràs turisme: què faràs a l'agost?

Me n'aniré a Maçanet de Cabrenys, em col·locaré calça curta, amb gran vergonya perquè les cames blanques són molt desagradables, però si les tinc blanques, les tinc blanques. I m'instal·laré una hamaca en un soterrani de la casa que és com una nevereta, hi faig migdiades impressionants.

T'aixecaràs i ja faràs migdiada?

M'aixecaré, aniré a esmorzar, xerraré amb la Lola, la primera persona que he conegut que geminava espontàniament Anna. Després llegeixo els diaris, em poso a llegir algun llibre i faig la migdiada del canonge; i després, dinar, i la migdiada estàndard, i un passeig, sopar i anar a dormir. Això durant cinc o sis dies per retornar el cervell a lloc.

I després?

Vull anar a Bearn a menjar garbure, una sopa que és més aviat d'hivern, la tastaré perquè vull veure com és. Altres cops he fet la ruta de la tòfona i el foie.

Vacances estil Laporta, bona vida.

Em vaig quedar impressionat amb la panxa, perquè jo quan em llevo al matí em miro al mirall i dic: "Hòstia puta! Quina degeneració, amb les mamelles masculines de vell..." Però, esclar, quan vaig veure la foto vaig revifar, perquè aquest és més jove que jo!

L'any que ve faràs seixanta anys.

Si vols que sigui sincer, no m'agrada. Per la degradació del cos, perquè al llarg de la vida he fet excessos, i això fa que tingui el cor gros, les artèries obturades, hipertensió, gota, el fetge gras...

Quantes pastilles prens al dia?

Sis al dia, més gotes als ulls pel glaucoma. D'aquí a deu anys en seran quinze.

Ho paga la Seguretat Social?

No. Pago la quota de la Seguretat Social des dels 17 anys i no l'he fet servir mai a la vida...

El dolor t'espanta?

Els atacs de gota són molt dolorosos, l'àcid úric cristal·litza a dins de la vena i hi ha milers de cristalls punxeguts i et mors de dolor, no pots ni suportar el pes del llençol. Quan les dones et diguin que els homes no suportem el dolor, els has de dir que el de la gota és superior al del part.

Fa uns anys se't notava angoixat per la decadència, arran de la malaltia i mort dels teus pares.

La meva vida en tanatoris i geriàtrics va acabar fa quatre anys, ara una pausa fins que em toqui entrar-hi a mi.

Què et fa plorar?

Sóc molt poc de plorar. Saps què m'ha humitejat els ulls? Les masses. Però no sé si és de por o d'emoció. Les manifestacions em commouen, en una manifestació nazi hi ha un vertigen de terror.

Ets romàntic?

No ho sóc gens, però gens, gens... No mostro sentiments, perquè jo diria que no en tinc, o, si els tinc, jo no me'ls noto, no me'ls sé trobar.

Faràs cap més novel·la?

No en tinc ni puta idea. L'altre dia vaig començar a escriure una cosa de teatre, no sé per què em sortia només el diàleg i vaig pensar: "Hòstia, t'estàs tornant boig o què?"

I tornaràs a sortir a la tele?

A vegades penso que sí, però col·laborar amb gent em costa, perquè jo sóc bona persona, encara que sembli un fill de puta, i acabo acceptant coses dels altres i els altres no accepten les meves, i no acabo content.

Et reconeixeria encara més gent al carrer...

No em molesta, excepte quan un tio que no conec de res em fot un cop a l'esquena. Per què em toques, capullo? Però amb la gent que et saluda ets amable, no costa tant.

Quina cosa ja no faràs mai?

No aniré mai a esquiar, no li he vist mai el què... Si el golf fos més ràpid, encara, però és molt lent, ¿què s'hi passen, tres hores? Has de tenir la necessitat de matar molt el temps, amb la quantitat de llibres que hi ha per llegir.

Més continguts de