L’any 2012 Raül Romeva debutava com a novel·lista amb Sayonara Sushi, una ficció amb missatge ecologista i humanitari. Un any i mig després publicava Retorn a Shambala, centrada en la denúncia del tràfic d’energia i l’explotació dels recursos naturals amb una exnedadora de natació sincronitzada que era una metàfora de com “tot canvi col·lectiu exigeix un compromís individual amb el grup”. Ara dóna a conèixer Pont de cendra, una narració en paral·lel de les vides de la Natza, que viatja fins a Islàndia per llançar les cendres del seu germà bessó a dins del volcà Snaefell, i de la Dragana, que el 1992 -quan només tenia 12 anys- pateix per culpa de la Guerra de Bòsnia. Una vida i l’altra estan connectades però el lector haurà d’avançar fins al final per descobrir de quina manera.

Les teves ficcions sempre s’emporten els lectors a altres països. Fins ara els has convidat a Malta, el Nepal, el Tibet i, en aquesta ocasió, a Bòsnia i Islàndia. Per què?

Sempre que escric em plantejo explicar experiències. M’agrada viatjar i he tingut la sort d’haver anat a molts llocs. També m’agrada que els meus lectors viatgin: ara me’ls enduc a la Islàndia del present i a la Bòsnia de principis dels noranta. Les dues protagonistes han perdut una persona clau en la seva vida i emprendran recorreguts vitals similars per superar-ho. Per dir-ho amb una metàfora: hi ha un moment en què el cuc de seda s’ha de convertir en papallona.

El conflicte bèl·lic és una part important del llibre. L’expliques des de la mirada d’una nena, que escriu un diari com Zlata Filipovic.

Pont de cendra és una novel·la que s’ha anat escrivint sense que jo ho sabés durant molt de temps. Vaig viure la Guerra de Bòsnia des de dins. Hi vaig ser el 1995 i el 1996. Així i tot, no he volgut escriure una novel·la sobre la guerra, sinó sobre el que hi queda al darrere: l’estigma. El gran problema d’una guerra és la incapacitat humana per perdonar la diferència. El nucli de la història té a veure amb aquest component de l’estigma vist des de diverses perspectives.

Com és que has trigat tant de temps a incorporar Bòsnia a la teva ficció?

Va ser una experiència molt punyent. Marcant certa distància, vaig poder escriure’n assajos [com ara Bòsnia-Hercegovina: lliçons d’una guerra, 1998]. Per escriure’n una novel·la m’ha calgut interioritzar què és el patiment i la guerra, quina àmplia gamma de blancs, negres i grisos convoca un conflicte.

Una de les frases importants de la novel·la és de Kierkegaard: “Allò que m’etiqueta, em nega. Quan m’etiquetes, em negues”.

Hi ha etiquetes que no desapareixen: el racisme, l’homofòbia, el masclisme... M’agrada fer servir frases d’autors que s’han fet preguntes que encara ara em semblen d’una gran actualitat. Pont de cendra està en contra de les etiquetes, dels estigmes i dels prejudicis, un aspecte que m’inquieta molt i que tothom, poc o molt, arrossega.

A més d’escriure una literatura viatgera, fins ara les teves protagonistes sempre han sigut dones.

Escriure des del punt de vista d’una dona m’obliga a empatitzar, a posar-me a la pell d’algú que en principi no es pot confondre amb mi. Les diferències entre home i dona, però, mai són una línia intocable. Hi ha moltes maneres de ser home i dona, i hi ha grans connexions entre els uns i els altres, un pont que ens uneix i que potser fa que hi hagi un nosaltres que ens fa transcendir la condició de gènere.

Sense voler avançar cap gir argumental del llibre, suposo que es pot dir que la transformació del cos és una de les preocupacions.

Se’ns jutja per com ens veuen, no per com som. Donem massa importància a la façana, però la identitat no respon al cos, als cabells o a si tenim una cama o dues. El pas d’encasellar-nos a deshumanitzar-nos és fàcil de fer, per això és tan important transcendir-lo i deixar de jutjar amb tanta facilitat. Menysprear algú per com és resulta més fàcil que menysprear-lo per ser qui és.

Pont de cendra denuncia la incomprensió.

Una de les preguntes constants que em feia quan era a Sarajevo era: ¿com pot estar passant tot això? Quan ets allà i veus que són gent normal, amb somnis i defectes, t’inquieta descobrir que algú pugui creure que mereixen ser bombardejats. Què fa que algú pugui arribar a prémer el gallet contra una mare i el seu fill? Les coses passen perquè hi ha unes causes. L’atzar no és casual, sinó causal!

En un dels passatges de la novel·la llegim que un dels intel·lectuals del país se’n va amb els “patriotes de les muntanyes” a fer de segon de Radovan Karadžić.

També la intel·lectualitat és instrumentalitzable. El Zoran, el personatge de la novel·la, no pot entendre que algú de qui ha après tant es transformi en fanàtic. A mi també em va costar raonar com algú que té una formació tan espectacular pot comprar un marc tan reduccionista. I al final em va semblar que l’únic motiu que et pot portar a fer-ho és la voluntat de supervivència.