La narració de la mort de Sòcrates ens ha pervingut a través del diàleg platònic Fedó i de les Memòries de Xenofont, entre alguna altra font. Sòcrates havia estat acusat pels atenencs de burlar-se dels déus de Grècia i de pervertir la joventut. Va ser jutjat per 500 ciutadans lliures, va ser considerat culpable per 280 vots contra 220 i castigat a morir pels efectes de la cicuta, una planta verinosa: se’n aixafaven unes quantes fulles, es barrejaven amb aigua i una mica de vi per fer més agradable el beuratge i hom havia d’aviar-s’ho.
Sòcrates hauria pogut recórrer al, diguem-ne, Tribunal Constitucional d’Atenes, però no ho va fer: va assumir que havia comès una culpa, que els jutges i els ciutadans sempre obraven amb justícia, i es va empassar l’apòzema. Li van dir que si volia fer-ne via convenia que caminés després de beure el verí, i va fer-ho. Després les cames li van fer figa, com succeïa sempre; es va estirar de panxa enlaire i el botxí li va prémer els peus, les cames i l’abdomen demanant-li si se’n sentia. Sòcrates anava dient que no. Sabia que quan el beuratge fes efecte a l’altura del cor es moriria. Sabent-ho, va dir unes paraules cèlebres: “Recorda, Critó, que li devem un gall a Esculapi”. Era el déu de la medicina, i se’n va trobar una escultura que el representa a Empúries. “Així ho faré”, va dir Critó, i Sòcrates va traspassar després d’una esgarrifança.
És gairebé irònica la versió que Xenofont dóna d’aquesta mort als seus Records de Sòcrates. Quan Hermògenes li va pregar que apel·lés la sentència de mort, Sòcrates va dir: “Per Zeus, el cert és que ja m’havia posat a meditar la defensa que presentaria als meus jutges; però la divinitat se m’ha mostrat contrària... Si jo visc més temps potser hauré de pagar els tributs de la vellesa: veure-hi i sentir-hi menys, tornar-me més dur d’enteniment, perdre la memòria, ser inferior a aquells que abans superava... Ara, si moro injustament, això serà una vergonya per a aquells que injustament m’hauran fet morir; perquè si la injustícia és una vergonya, ¿com no ha de ser també una vergonya un acte injust?”
Aquesta va ser la mort de Sòcrates, cap als setanta anys. Va ser un gran patriota i un defensor a ultrança de la democràcia. Va fer política, és cert, però sempre pel biaix de la moralitat i del respecte envers les lleis d’Atenes. Va educar els joves, al gimnàs, però el dia que va jeure amb Alcibíades no li va tocar ni un pèl: creia més en el diàleg i l’esperit que en els plaers de la carn. La seva dona, Xantipa, era tan lletja com ell i, damunt, malagradosa i cridanera: no dialogava mai. I s’ha acabat la història. El mestratge de Sòcrates perviurà mentre existeixi una cosa anomenada “amor al saber”: filosofia.
