Publicitat
Publicitat

Steiner observa la fi del pensament

Nascut l'any 1929 a París, George Steiner és un dels assagistes més influents d'Occident. En el seu últim llibre fa una repassada a alguns pensadors -des dels savis grecs arcaics fins a Heidegger- amb la voluntat de detectar el seu estil literari i alertar de la crisi lingüística actual

"Al principi existia qui és la Paraula". George Steiner recorre a l'inici de l' Evangeli se g ons Joan per remarcar l'aspecte fundacional del llenguatge, al mateix temps que fa un toc d'alerta -breu però efectiu- sobre la pèrdua progressiva del seu poder. ¿Podria ser que el tan celebrat pas hel·lenístic del mite al logos estigui a punt de ser esborrat, desfet, reculat? La reflexió de Steiner està motivada per les pàgines que dedica a Karl Marx, un dels pocs pensadors que "està convençut que el pensament pot alterar el nostre món" i "que no hi ha força més gran" que el pensament. "Amb l'esfondrament del marxisme leninisme, un esfondrament que s'emmiralla en el de la teologia d'Occident, un llegat d' auctoritas escrita que es remunta als llibres de Moisès i als presocràtics, una veneració pel llibre, com la que resumeix el trop El llibre de la vida , probablement ha entrat en el seu epíleg, en el que jo anomeno cloenda ", argumenta l'assagista.

Els llibres que no he escrit (Arcàdia/Siruela, 2008) i Ceux qui brûlent les livres (L'Herne, 2010) són els dos títols que precedeixen La poesia del pensament , un dels assajos més ambiciosos i personals de Steiner dels últims anys, en el qual s'ha marcat l'objectiu "d'analitzar diversos textos filosòfics i avaluar com es desenvolupen sota la pressió dels ideals literaris i la poètica de la retòrica". En comptes d'optar per "l'antiestil" de Hegel, Steiner construeix un discurs en què, tal com destaca dels pensadors estudiats, els arguments filosòfics són explorats sense deixar de banda la seva expressió literària.

"La descoberta de la metàfora va desencadenar el pensament abstracte, desinteressat", escriu l'assagista, que comença el seu viatge escrit recordant alguns dels noms de la saviesa grega arcaica. Fragmentari i incomplet, el seu llegat passa per Tales de Milet, Pitàgores, Parmènides i Heràclit ("el primer virtuós del joc surrealista", segons Maurice Blanchot; per Bruno Snell, "dóna fe dels orígens de la consciència intel·ligible").

El relat platònic del judici i la mort de Sòcrates, "considerat des de fa temps, juntament amb el Calvari, l'arquetip de tot l'art i el sentiment tràgic d'Occident", és el punt de partida del capítol dedicat a Plató, que tot i deixar els poetes fora de La república no acaba de "disciplinar el dimoni sensual, incontrolat, que tenim dins nostre". Plató és un dels cims del pensament occidental. Tenint en compte que "tota filosofia és estil" -la tesi que Steiner defensa al llibre-, és positiu que no fos capaç "d'eludir el seu geni literari". "Tinc la convicció que només una orella sorda al llenguatge pot dubtar que el Sòcrates que presenta Plató és, en un grau molt elevat, fruit de la creació intel·lectual, psicològica i estilística, que la complexitat cada vegada més madura del seu paper al llarg dels successius diàlegs és una prova de l'art de Plató", escriu Steiner, que no triga a recordar les paraules d'Alain sobre La jove parca , de Paul Valéry: "Tot pensament comença amb un poema". Plató bandejaria els poetes del govern ideal per por a les seves capacitats (i com a possible acte d'autorepressió). "La filosofia perdura en virtut de la representació estilística": aquesta serà una de les divises de Valéry, que a El cementiri marí "ensenya que al començament «els nostres pensaments són fletxes», aquelles «fletxes alades» dels presocràtics".

Steiner dedica pàgines il·luminadores a René Descartes. Preocupat pel "son i els somnis", que "dificulten distincions importants entre el raonament i la imaginació", l'autor del Discurs del mètode i les Meditacions metafísiques arriba a les seves conclusions a través d'un procés d'ascesi espiritual i intel·lectual, el mateix que "abraça des de sant Agustí fins a Rousseau i Freud". Steiner recorda que, "com en Proust, la contrasenya [de Descartes] és recherche ".

Tot i l'antiestil de Hegel, caracteritzat pel rebuig "a una llengua animada i a l'elegància", l'alemany és "el primer filòsof que desperta la interrelació entre filosofia i poesia". El llenguatge ens dirigeix "cap a l'escletxa ineludible que hi ha entre el que hem dit i el que volíem dir". Si la sintaxi de Hegel fractura l'ús habitual és perquè -tal com recorda Ernst Bloch- "té coses sense precedents per dir, que la gramàtica fins ara no ha dominat". Apel·lant a la metàfora, Bloch recorda que moltes de les frases de Hegel "s'aixequen com gerres plenes d'un licor fort i potent, però la gerra no té nanses, o en té poques".

Després de glossar algunes de les interaccions entre la filosofia política i la literatura en l'obra de Marx, Steiner estudia la intimitat present en els aforismes de Ludwig Wittgenstein ("Si mentre vivim ens envolta la mort, també la salut del nostre intel·lecte està envoltada per la follia") i arriba fins a l'hermetisme complex i captivador de l'obra de Paul Celan, sense oblidar Martin Heidegger. "Els corrents principals de la modernitat i de la postmodernitat, com ara l'existencialisme i el desconstruccionisme, són unes voluminoses notes a peu de pàgina respecte de Heidegger", opina Steiner que, tocat pel "llamp del pensament", aconsegueix un llibre de lectura absorbent i voraç. En cas de trobar-se en un procés de reculada cap al mite, el logos segueix expressant-se amb força lírica. La paraula segueix existint, encara que el seu poder s'afebleixi gradualment.

Més continguts de