De gran es declarava “fatigat de ser una persona gran”. No per la seva provecta edat, sinó perquè ja de ben jove va assumir responsabilitats d’adult. Amb 16 anys Rafael Patxot (1872-1964) va ser enviat a Reims, a la Xampanya, per representar l’empresa familiar de taps de suro de Sant Feliu de Guíxols, la seva vila natal. Després va completar la formació a París, Londres i Cambridge. Amb 21 anys, a la mort del pare (el decés de la mare s’havia produït uns anys abans, quan ell en tenia 17 i era a Anglaterra) va haver d’assumir la direcció d’una empresa que tenia 130 treballadors i fer de cap de família. Era el gran de sis. Un any després, el 1894, es va casar amb Lluïsa Rabell. Les tres filles que van tenir van morir abans que ells: la Montserrat als 24 anys de grip, la Maria als 28 de miocarditis aguda i la Concepció als 57 de càncer, quan el matrimoni ja era nonagenari.
La filla d’aquesta darrera, Núria Delétra-Carreras i Patxot, per tant néta de Rafael Patxot, és l’autora del llibre Rafael Patxot i Jubert, una vida de tramuntana, publicat ara per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a partir d’una obra prèvia editada el 2008 en francès, a Suïssa, país on Patxot de jove havia fet algunes cures -el 10 de setembre del 1898 assassinaven, sota el balcó del seu hotel, l’emperadriu Sissí- i on després s’exiliaria i moriria. No va voler tornar mai a l’Espanya de Franco. A través dels seus contactes internacionals, el 1952 va intentar, sense èxit, que Espanya no fos admesa a la Unesco.
Meteoròleg vocacional -estret col·laborador i amic de Carles Fontserè-, dotat d’una curiositat universal, la vida el va portar per camins ben diversos. Insatisfet amb la tasca empresarial i sotragat per les revoltes obreres de principis de segle, el 1901 va tancar el negoci, va repartir els diners entre els germans i va marxar a viure a Barcelona. També va desmuntar l’espectacular observatori astronòmic que s’havia construït a Sant Feliu.
Sense problemes econòmics, a la capital, a part de continuar amb la tasca meteorològica, es va vincular als cercles culturals modernistes de L’Avenç, per a l’editorial de la qual va traduir diversos llibres. I va iniciar una tasca de mecenatge cultural a través de premis i especialment, a partir dels anys 20, ja vinculat al Noucentisme, de dos grans projectes patrimonials fets sobre el terreny amb centenars de col·laboradors, el Cançoner Popular de Catalunya (40.000 documents) i un exhaustiu estudi sobre la masia (131 àlbums i més de 7.000 fotografies). Tots dos treballs van quedar interromputs per la Guerra Civil. A més, admirador del desaparegut Prat de la Riba, durant la dictadura de Primo de Rivera el seu suport havia estat decisiu per mantenir viu l’IEC.
El juliol del 1936, l’esclat del conflicte el va enxampar a la Mariona, la masia ideal que s’havia fet construir a Mosqueroles, al Montseny, i que, donada pels seus descendents, avui és la seu central del Parc Natural. Perseguit pels revolucionaris, gràcies el conseller de Cultura Ventura Gassol va poder marxar en un vaixell francès. Tenia 64 anys. Des de l’exili suís, on va coincidir els primers anys amb el cardenal Vidal i Barraquer, amb qui va travar amistat -també era amic del canonge Carles Cardó-, va dedicar-se a defensar la causa de la cultura i la llibertat de Catalunya.
