No sé ara mateix qui va dir que no hi ha vides inútils, sinó mal contades. Res més fascinant que el relat d’una biografia qualsevol, no necessàriament extraordinària. El fil subtilíssim que porta de la xafarderia a l’interès purament gnoseològic (si és que la gnoseologia, dit siga de passada, es pot donar de forma pura) permet explorar l’inesgotable varietat de la fauna humana.

Xavier Serra acaba de publicar a l’Editorial Afers el tercer volum de Biografies parcials, un recull de retrats literaris d’homenots del País Valencià. De Serra sé el que diu la nota de solapa del seu llibre: es presenta com “un dels escriptors valencians més prolífics de la literatura catalana actual”. He meditat una mica aquesta definició. “Escriptor valencià” i “prolífic” són conceptes una mica redundants. Ell i jo sabem que al nostre país per cada deu escriptors hi ha tres lectors. Això vol dir que un grapat d’individus escrivim tot de papers que no llegeix ningú, o gairebé ningú. D’això els qui en saben en diuen “vocació” (i encara “vocació autèntica”), i no té més importància.

No he llegit tots els altres llibres de Serra, però les seues biografies són un producte refinat, gens empalagós, interessantíssim i literàriament impecable. Serra escull tipus ja d’una edat, i indaga en les claus habituals -la infància, els mentors, la circumstància familiar i social...-que els han convertit en hòmens d’un cert profit. En aquest lliurament hi compareixen l’escriptor Joan F. Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon, l’historiador Thomas F. Glick, el filòsof Josep Lluís Blasco i el professor Albert Hauf. Els motius de la selecció no s’hi expliquen. Entre ells hi ha alguns punts en comú, més enllà de la circumstància d’haver nascut entre el 1936 i el 1940. Mira i Blasco, per exemple, foren seminaristes (Hauf també) que van deixar la sotana in pectore per abraçar el marxisme, una evolució perfectament lògica: de fe en fe. Tots provenen del camp acadèmic (fins i tot Raimon, que somiava a fer carrera universitària), excepte Francesc Jarque, un fotògraf erotòman i bipolar.

Un fons de lectures sòlid

En un llibre així s’aprenen coses curioses. Serra és subtil, incisiu, implacable. Demostra un fons de lectures sòlid i meditat. Projecta sobre els seus biografiats una insistència opinativa que no defuig la crítica o el sarcasme, però que es refugia més sovint en una punxeguda ironia. La vehicula, sobretot -a la manera planiana-, en els adjectius. De vegades sembla que les vides alienes siguen l’excusa perfecta perquè Serra ens plantege, clarament, la seua cosmovisió. Llavors es comprèn que ha entès perfectament la utilitat del gènere.

Quan aborda Joan F. Mira fa unes consideracions molt útils sobre la recepció genèrica de la nostra literatura. Diu que Mira és un escriptor magnífic en la mitjana distància: en els assajos entre les deu i les trenta pàgines. Als seus articles curts de premsa els manca un estil més contundent i a les novel·les els sobra tota la faramalla barroca dels referents (hiper)cultes. Dit això, Serra explica que l’obra assagística de Mira no ha rebut a penes atenció crítica i en canvi tothom ha celebrat la seua novel·lística. La causa: “El pànic dels crítics d’ofici a sortir fora del terreny del lirisme i la ficció”... Només li ha faltat constatar una última cosa: que, en la cultura catalana, la major part dels soi-disants “crítics literaris” no distingirien un gran escriptor -un escriptor de pes- ni que se’ls assegués al damunt...

Fet i fet, quan acabes de llegir aquestes Biografies parcials tens la sensació que tota vida pot tindre sentit, que la teua pròpia vida seria un projecte ordenat i acomplert si algú la contara tan bé...