Després d’haver assassinat sense contemplacions una família de camperols, la Malcontenta pregunta al seu amant si tornaria a matar. Ell li contesta: “Saps què passa amb els cans? Una vegada han tastat sa sang, ja no els ve d’una presa”. Com ja ha fet en altres ocasions, Alzamora gaudeix explorant la naturalesa del mal absolut en aquesta novel·la que és un joc macabre disfressat d’història d’amor. És cert que se’ns explica com la protagonista s’enamora d’un bandoler sanguinari i com aquest amor li fa perdonar la maldat i les atrocitats del criminal. Però més que una història d’amor, La Malcontenta és sobretot una història de violència.

La violència és un sentiment que es fa fort entre els qui es troben desemparats i envoltats de misèria, com és el cas de l’escenari que presenta Alzamora. I és també la violència el que permet crear l’atmosfera salvatge que acompanya aquesta novel·la d’aventures. Ens trobem al sud de Mallorca a principis del segle XIX, en un indret rural d’escassetat absoluta, truculent, faulknerià: un ambient favorable als instints més baixos. És en aquest lloc desolador on se situa la història d’Antònia Suau, la Malcontenta, una jove pagesa que s’enamora d’un bandoler, Joan Durí, quan aquest es presenta a casa seva per reclamar un deute i acaba maltractant el seu pare i el seu germà. Ignorant els retrets de la família, ella fugirà amb el criminal i s’unirà al grup de bandolers que recorren l’illa arrasant tot el que troben pel camí.

Tot i que és la protagonista de la novel·la, l’Antònia és un personatge massa pla fins al final del relat. No acabem de saber què pensa o per què actua: quan marxa de casa, no podríem dir si ho fa perquè s’ha enamorat bojament o perquè estava morta d’avorriment (o per totes dues coses). La Malcontenta és un personatge submís, que viu l’amor com un esclavatge. És així fins al moment més intens de la novel·la: la venjança. L’Antònia decideix venjar la mort del seu amant, que ha estat executat perquè un dels companys de la banda l’ha denunciat. És en aquest moment que el relat agafa molta força. La Malcontenta recorre sola, morta de gana i de pena, el camí de la revenja per anar a matar el traïdor. A mesura que s’acosta a la seva víctima es va fent protagonista i el lector comença a compartir la causa. Fins i tot agraeix que s’expliqui amb detall com volen els trossos de cervell del traïdor quan ella prem el gallet. De fet, les millors parts de la novel·la són les que donen més veu al narrador i menys als personatges. Una de les febleses de la novel·la és que l’excés de diàleg de vegades trenca el ritme narratiu. I això que l’estructura dóna molt de joc per als canvis de registre: La Malcontenta està estructurada en flash-backs i el·lipsis que permeten incorporar moltes històries que es van entrellaçant, des d’una vella que canta romanços profètics fins a les massacres que els bandolers cometen per l’illa.

Però el millor d’aquesta novel·la és el personatge de Joan Durí. Alzamora vol que el lector el perdoni perquè és un home enamorat. Però de cap manera podem empatitzar amb algú que representa el mal d’una manera tan bèstia. Com que som més comprensius amb una venjança que amb una matança, som capaços de perdonar la protagonista del llibre i incapaços de perdonar l’amant: la Malcontenta és una dona enamorada que mata per revenja, però ell és simplement un assassí. Durí aconsegueix ser el personatge més interessant perquè durant tota la novel·la volem conèixer les raons de la seva maldat. No sabem si és un lladre, un boig, un assassí o una combinació terrible de totes les anteriors. Però cap al final del relat anem donant la raó a la frase que es va repetint tot el llibre i que Durí pronuncia abans de morir penjat: “Vos esperaré a tots a l’infern”. Després dels dubtes, veiem com el bandoler és simplement el mal, sense matisos. I descobrint això veiem com Alzamora ha fet, en aquesta novel·la que vol recrear un mite, una aposta contra el relativisme contemporani: a les històries de debò el bé i el mal existeixen. I els dolents han d’acabar, com mereixen, a l’infern.