A la contra d’aquest divendres Xavier Bosch citava una sàvia frase d’Emili Teixidor: “Com més paraules tenim més humans som”. La frase em dóna peu a preguntar-me: què vol dir tenir paraules? Vol dir, ho deia Bosch, tenir-les tan endreçades que les trobem quan ens facin falta. Però també vol dir copsar plenament el que signifiquen, el que denoten i connoten. És a dir, compartir-ho amb la comunitat de parlants cultes. No les tenim si en fem ús partint del que només creiem que signifiquen, perquè llavors, lluny de servir-nos per comunicar, sembren confusió.

L’advers marc social del català fa que sovint triem per expressar-nos paraules molt nostrades sense tenir-ne una clara intuïció. Ens agrada tant com sonen que no valorem prou si volen dir el que pretenem que diguin.

En posaré dos exemples. D’un temps ençà tots aquells mals socials que eren plagues o flagells, com ara la violència masclista, han passat a ser xacres. Ja ho vaig dir fa quatre anys: en diem xacres perquè ens sona més català, però en aquest ús hi pesa la interferència somorta de lacra, un mot castellà que en part vol dir xacra i en part plaga. És una interferència disfressada de genuïnitat.

L’altre exemple és més recent i té camp per córrer. És un ús estrany d’ atzagaiada que els tensos debats polítics d’aquests dies incrementen. Una atzagaiada és només una acció irreflexiva. No és, per tant, res que es pugui dir sinó que es fa. I tampoc és cap mena d’atac contra ningú. És cert que, literalment, vol dir cop d’atzagaia (una llança curta), però el seu sentit figurat és només el que hem dit i, afegint-n’hi un altre, obrim la porta a malentesos indesitjables.

I algú em dirà: “¿I l’ús creatiu de la llengua? Tot evoluciona!” Sí, tot evoluciona i, com deia en l’últim tast, és feina dels poetes recrear el sentit de les paraules. Però si alguna cosa es pot demanar a un poeta, perquè sigui digne d’aquest nom, és un profund coneixement del lèxic. Si qui porta el timó és la ignorància, pot ben ser que els lliscaments semàntics serveixin per desendreçar (per no tenir) mots que alguns van viure per salvar.