A José María Valverde, professor i poeta (no sabem en quin ordre), li agradava dir, des del seu seminari d'estètica a la Universitat de Barcelona a la dècada dels 60 del segle passat, que quan Goethe va començar a escriure amb ambició literària, la llengua alemanya, la seva (com la podem conèixer nosaltres), tenia pràcticament la mateixa edat. Una afirmació que se'ns ha imposat en llegir aquesta petita meravella que és aquesta obra.
Que tot plegat serveixi d'introducció per dir que l'amistat entre dos titans literaris com van ser Goethe i Schiller, de la qual s'ocupa aquesta obra d'un filòsof com és Safranski (que ha visitat Barcelona fa poc per fer-hi una conferència), excita ja des del títol i no decep, a desgrat d'una traducció castellana correcta però aspra. Tot amb tot, els temorosos de l'alta cultura, allò que tradicionalment agradava tant a Catalunya i que ara fa por, que s'abstinguin. Perquè, novament recordant no sols Valverde sinó també Xènius, llegir sobre la relació Goethe-Schiller és com començar a menjar-se una tòfona: a la primera queixalada ja estem de ple en la tòfona. En el cas dels protagonistes d'aquesta biografia dual, a la primera pàgina (a la primera mossegada) ja hem anat a parar a la cultura, i a la més alta.
A peu de carrer, diguem, costa poc d'entendre que aquell noi alt i prim (Schiller) en un principi odiés aquell autor de Werther baixet i plenet (Goethe) i que encara que Freud no existís ni en embrió el volgués, més o menys, matar, com ens narra molt bé Safranski. Recordem les dates biogràfiques: Goethe, 1749-1832; Schiller, 1759-1802. Per tant, també són comprensibles els recels de Goethe al principi de la seva relació, que en aquesta obra de Safranski, pel que fa a la coneixença personal, no arriba fins al cap d'un bon nombre de pàgines. Sortosament va existir neurosi superior a intel·ligència i l'amistat va ser tan extremadament productiva que quan Schiller, contravenint tota lògica, mor prematurament l'any 1805, en realitat Goethe ho fa tot (i aquest tot inclou Faust ) en memòria del seu estimat amic. Quina meravella!
Per al lector nostrat, aquesta amistat no ha de sorprendre. Fa molts anys que tenim a l'abast l'obra d'Eckermann Converses amb Goethe en la versió catalana (1949 i 1994) de Jaume Bofill Ferro (1803-1968), en què un Goethe al final de la seva vida recorda insistentment qui millor sabia llegir la seva obra, i a l'inrevés. De tota manera, tot i una certa brevetat en el cas de Safranski, l'eventual lector no només coneixerà aquella singular i tan profitosa amistat i les seves pulsions, tant la gelosia com la generositat, sinó també una època curiosament molt convulsa políticament però més que brillant pel que fa a la cultura. Per les pàgines d'aquesta obra hi desfilen un grapat de llumeneres de la literatura i del pensament. Des de Fichte i els germans Schlegel fins a Hölderlin abans d'arrecerar-se a casa d'un fuster de Tübingen i seguir pensant en la seva Diotima.
Ja hem parlat de titans. Certament. Tant l'un com l'altre, quan la musa dequeia, traduïen, per exemple, Shakespeare (Schiller) o Diderot (Goethe i la seva versió Le neveu de Rameau , en publicació alemanya anterior a l'original francesa). I mentre que l'un viatjava, l'altre, més sedentari, aprofitava els viatges de l'amic (és el cas del Guillem Tell schillerià). Total, que la poesia, el teatre, el pensament i la literatura de viatges occidental passa per ells i ens explica, si volem, per què fins i tot quan el món (occidental, insistim) va ser conscient de la Shoah, la cultura alemanya va seguir gaudint de prestigi. Una obra, aquesta, no només recomanable, sinó imprescindible i gratificant.
