Publicitat
Publicitat

La bellesa és una arma carregada de futur

Mentre a França la cultura de finals del segle XIX es veia sacsejada per la revolució simbolista de Baudelaire i la seva nova proposta estètica de buscar la bellesa en allò que fins llavors s'havia considerat repugnant, el finisecularisme anglès prenia un caire totalment diferent, i aspirava a una bellesa clàssica, que seguís el motlle grec que ens havien llegat els artistes del Renaixement.

Walter Pater va ser l'impulsor, teòric i abanderat d'aquest moviment, i la radiació del seu pensament arribà a les ribes del llac Yeats i del llac Oscar Wilde, que afegí unes gotes de decadentisme. Però si ambdós proposaven l'art com un refugi contra la vida, Pater veia l'art com una extensió de la vida, un territori on respondre amb tota l'ànima a les passions exquisides, a les impressions delicades; l'art era una experiència en què el nombre més gran de forces vitals s'apleguen en llur energia més pura.

A El Renaixement. Estudis d'art i poesia , Pater exposa la seva visió estètica. Considera que la bellesa és un concepte admès universalment, i que el més important és que el crític "posseeixi un cert temperament, la facultat d'impressionar-se profundament en presència dels bells objectes". I si potser es tracta d'una idea discutible el cert és que ell, des del seu punt de vista, era un crític excel·lent, perquè l'anàlisi que fa de l'obra de Botticelli, Miquel Àngel o Da Vinci no és sols d'una precisió sorprenent, sinó que demostra una vivència singular, que ens arriba en l'expressió d'un autèntic artista (Pater) mitjançant un altre gran artista, Marià Manent, en una elegant traducció, sempre al punt, sense simplificar l'estil de Pater ni tampoc fer-lo més complex del que és. Deia Lévi-Strauss que quan els homes del Renaixement descobriren l'antiguitat grecoromana van veure que una civilització no es pot pensar ella mateixa si no disposa d'altres que li serveixin de comparació. Potser no seria mala idea, en el moment actual, en què la lletjor és la norma estètica imposada, començar a pensar en un món alternatiu on la bellesa sigui una arma, qui sap si carregada de futur.

Més continguts de