09/05/2015

La cançó de l’home apàtic

3 min
La cançó  de l’home apàtic

N’esperava moltes coses, del nou llibre de Houellebecq. Moltes. Però el que no m’havia passat pel cap és que pogués ser avorrit. I és llàstima, perquè el punt de partida de la història és més que provocador i atractivíssim: en un futur molt pròxim, el de la França del 2022, la polaritat entre el Front Nacional de Marine Le Pen i una Germandat Musulmana fictícia, encapçalada per l’habilíssim Ben Abbes, provoca un pacte que avui qualificaríem de contra natura entre els partits clàssics (el Socialista i la dreta de la UMP) i els musulmans, tot per frenar Le Pen. Molt bé, però què demana Ben Abbes a canvi de ser elegit primer ministre de la República Francesa? Convertir-la en un estat islàmic, esclar. Politòlegs del país, aquesta és la vostra novel·la. Houellebecq tira amb bala i a discreció: vol demostrar -o proposar, perquè ha escrit una novel·la de política-ficció- que, empesa fins a la vora de l’abisme, la classe política francesa (i, per extensió, l’occidental) no dubtaria a renegar dels drets conquerits. De fet, ell creu que ja hi està renunciant, i voluntàriament. L’educació deixaria de ser gratuïta i universal i les dones es taparien amb un vel, deixarien de treballar i es dedicarien, per fi, a tenir cura de la família, d’una família constituïda per unes quantes d’elles al voltant d’un sol marit, esclar. Més enllà de la càrrega reaccionària que conté la proposta, perquè l’autor sap perfectament que la literatura té el poder de crear una certa realitat, el més interessant de la hipòtesi és que ens obliga a preguntar-nos si estem segurs que l’esquerra (és sobretot contra l’esquerra que dispara Houellebecq, no sabem si per animadversió o perquè s’ha sentit traït per ella) defensaria a mort un col·lectiu com el de les dones, si aquestes cotitzen (cotitzem) prou, o si, arribat un moment crític, deixaria anar el llast, com n’ha deixat anar tant en els darrers temps, fins que ha quedat del tot desfigurada.

L’altre col·lectiu que queda lacerat per l’escriptor francès és l’universitari, que funciona com a metàfora de la intel·lectualitat que havia dominat el discurs europeu durant bona part del segle XX. El protagonista rep l’encàrrec de preparar l’edició de les obres completes de l’escriptor del segle XIX Joris-Karl Huysmans per a la prestigiosa col·lecció de la Pléiade, però ni aquest cim intel·lectual l’anima: erra com un zombi pels passadissos de París-IV i busca en va una revelació espiritual al mateix monestir on Huysmans es va convertir al catolicisme. Fins i tot es converteix a l’islam amb poques ganes, només engrescat per la perspectiva de la poligàmia. Llegida des dels nostres temps hiperpolititzats, l’abúlia vital i participativa d’en François ens pot resultar aliena. ¿Existeix aquest tipus d’home, del tot apolític, només interessat pel bon menjar (l’últim bastió de la cultura francesa) i amb una necessitat malaltissa de ser pres entre els braços d’una dona gran que en tingui cura mentre ell en pren una altra de ben jove per satisfer uns impulsos sexuals cada vegada més minsos? I tant que sí, la societat occidental és plena d’habitants amorfs dels sofàs, però el llibre, com si s’hagués contagiat d’aquest caràcter esllanguit, ha quedat una mica pla i escrit amb desgana, sobretot a la segona part. ¿Segur que una catedràtica d’universitat es tanca a casa i es converteix en una gran cuinera alegrement? El personatge es mereixia alguna línia de diàleg, si més no. I què se’n fa del seu marit espia? Què passa amb l’excel·lent tensió, de país en guerra, de la primera part? El protagonista té moltes incoherències: tan aviat enyora la xicota jueva que ha fugit a Israel com no s’immuta davant d’un cadàver o quan ha d’afrontar la mort dels pares. Houellebecq continua construint personatges que presumeixen d’una desconfiança total cap a l’humanisme, la defensa dels drets col·lectius o, més àmpliament, la condició humana, i això no és nou a casa del misantrop per excel·lència de les lletres franceses. Però quan va irrompre en el panorama literari amb Ampliació del camp de batalla i Les partícules elementals ho va fer amb vigor, amb personatges que escopien a la cara del lector. Vint anys més tard (que no són pocs), sembla que l’enfant terrible no es cregui ni la seva pròpia provocació.

stats