Fins ara inèdita a Espanya, l'obra de Pierre Bergounioux -una de les veus literàries més prestigioses de la França actual- arriba per primera vegada a partir de tres novetats: La huella (Días Contados), Una habitació a Holanda (Minúscula) i B-17G (Alfabia). Nascut a Brive-la-Gaillarde l'any 1949, Bergounioux ha publicat gairebé una cinquantena de referències en menys de tres dècades. En el seu cas, quantitat i qualitat no són incompatibles.

L'orografia dels voltants de Brive-la-Gaillarde li va fer creure que allà dins hi podia trobar "el món sencer".

El món existeix dues vegades: és una realitat externa a nosaltres i és també la nostra percepció personal. Brive és al centre d'una zona muntanyosa que impedeix que es pugui veure res del que hi ha més enllà. Cada vegada que feia una excursió fora del perímetre familiar tot el que descobria tenia un punt de revelació. Al sud hi començava la regió de Migdia-Pirineus, plena de vinyes, figueres, plantes de tabac, cases de pedra blanca amb sostres de teula i les primeres cigales. A l'est s'ensopegava de seguida amb els contraforts del massís central: s'hi podien veure els cims, sempre nevats, i era sorprenent, perquè a casa nostra la neu no arribava mai. El que sorprenia més, però, era la capital, París, l'ombra de la qual arribava fins a Brive, i això que quedava a 500 quilòmetres de distància.

Al llibre, París és descrita com una ciutat "irreal" i "llunyana". Ha canviat molt la seva visió de la ciutat, després d'anar-hi a estudiar i donar-hi classes de literatura i belles arts?

Fins als vint anys -moment en què me n'hi vaig anar- París havia estat un remolí d'imatges projectades per Gaumont-Pathé una vegada al mes als cinemes de Brive. Els parisencs tenien un estil afectat que contrastava amb la nostra simplicitat i rusticitat. Quan hi vaig arribar, el color de la ciutat era d'un gris de coll de colom, cosa que no s'escapava gaire del blanc i negre de les ficcions a partir de les quals havia observat la ciutat. Encara ara no puc deixar d'observar París com una ficció.

Va publicar el seu primer llibre l'any 1984, Catherine . La seva obra va virar ràpidament cap a l'auto-biografia.

Passo comptes amb el passat i interrogo el silenci que m'envolta. La meva impressió és que els diàlegs que estableixo als meus llibres són més amb els morts que amb els vius. Els nostres avantpassats no disposaven dels mitjans per arribar a explorar-se millor, ni podien actuar en el moment oportú, ni, al cap i a la fi, viure amb coneixement de causa ni amb la llibertat que tenim ara.

La preocupació per l'estil ha estat fonamental en els seus llibres.

A diferència de la idea escolar i acadèmica del terme, que fa creure que l'estil és una marca, una diferència en l'ús del llenguatge, una desviació de la norma -en definitiva, un fet exclusivament formal-, a mi em sembla que l'estil és l'home mateix, com deia Buffon. En tots els meus llibres, l'exactitud ha estat la meva preocupació principal. Just al darrere d'això hi ha la concisió. Potser, al capdavall, es tracta d'un únic principi, el que segueixo, i que seria el de dir el que vull dir de la manera més neta i adequada possible.

AUna habitació a Holanda explora el món on René Descartes va desenvolupar el seu Discurs del mètode . La voluntat cartesiana d'estudiar el subjecte coincideix amb la introspecció meticulosa que trobem als seus llibres.

Per arribar a conèixer el món prèviament cal coneixe's a un mateix. La realitat del món objectiu ve determinada pel subjecte, i aquest no és altra cosa que pura consciència o, com va escriure René Descartes, "una cosa que pensa, un enteniment, una raó".